Cerca de notícies

Enquesta

Meravelles sinistres

22/7/2007 |

 

De com Kent Nagano culmina la seva primera temporada a Munic amb l'estrena d''Alice in Wonderland' d'Unsuk Chin.

Unsuk Chin no és una desconeguda a casa nostra. La compositora coreana va venir fa uns anys a Barcelona per impartir un curs a l'Esmuc i llavors va comentar al cronista el seu projecte de convertir Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll en una òpera. En principi, havia de ser una obra per a nens que s'havia d'estrenar a Los Angeles. Al final, d'infantil res de res (el llibre tampoc ho és gaire) i ha estat a Munic on s'ha estrenat aquesta Alice in Wonderland, tot i que s'ha mantingut Kent Nagano com a nexe de tot el procés. El director nord-americà no ha pogut deixar més clara la seva aposta per l'òpera actual: la seva primera temporada al capdavant de l'Òpera Estatal de Baviera va arrencar amb l'estrena de Das Gehege de Rihm, i el seu primer Festival de Munic -culminació del curs del teatre- s'iniciava amb l'estrena de l'obra de Chin.

Adaptar l'obra de Carroll és una tasca àrdua, com sens dubte hauran comprovat David Henry Hwang i la mateixa compositora, cosignataris del llibret, però el resultat global és prou reeixit. Sense bandejar l'humor absurd que forma part del text i mantenint una estructura fragmentària, en capítols/escenes autosuficients, l'òpera s'aparta de l'original en sengles somnis que obren i tanquen la peça i que marquen, el primer, l'òptica més aviat sinistra de Chin (un noi portant un gat momificat), i el caràcter d'història iniciàtica (els rajos de llum que il·luminen Alice), el segon. Aquests somnis, a més, lliguen amb les declaracions en què aquesta deixeble de Ligeti (que va considerar compondre una òpera sobre el mateix tema) explicava que la seva música és la plasmació del seus somnis.

Dins d'un món sonor a vegades al límit de la saturació expressionista, on no falten elements paròdics -recitatiu pseudobarroc en l'embogit berenar, esclat jazzístic en l'entrada de la Reina de Cors- ni tampoc ecos impressionistes, hi ha unes escenes més reeixides que d'altres, però els principals defectes són la manca de continuïtat i l'ús excessiu del parlat. Per contra, cal reconèixer que la progressió de la segona part està molt ben aconseguida i que Chin té intuïcions inspirades, com convertir les lliçons de l'eruga en un virtuós solo per a clarinet baix.

L'omnipresent Alice de Sally Matthews no va tenir cap problema a dominar el repartiment ni a resoldre l'extrema tessitura del paper (com a tants compositors actuals, a Chin li agrada escriure o molt agut o molt greu). Tenint en compte que la majoria de cantants no es podien bellugar de la part inferior de l'escenari, la seva capacitat de caracterització va ser considerable. Ara bé, seria hipòcrita no admetre que tot eren ulls i orelles per a la Reina de Cors de Gwyneth Jones, que a 70 anys és lògic que hagi incrementat el seu famós vibrato, però que manté una trompeteria vocal capaç de tallar el cap al més desprevingut.

Xavier Cester
Avui