Cerca de notícies

Enquesta

Xantatge emocional

8/7/2007 |

 

De com la passió de Crist i les bruixes de Macbeth coincideixen amb resultats desiguals al Festival de Glyndebourne.

Posar en escena una passió de Bach ja no és cap novetat, però fer-ho en un festival del pedigrí del de Glyndebourne, sí. Per descomptat, no du gaire enlloc aixecar la queixa, encara que sigui pertinent, per la representació d'un oratori quan hi ha tantes òperes que valen la pena sense oportunitats de pujar a un escenari. En el fons, com sempre, tot depèn de què es vol explicar, però l'ambivalent equilibri entre art, religió i interpretació pública té en el cas de la Passió segons sant Mateu un punt de confluència problemàtic, en especial en un indret mundà com Glyndebourne. Com encaixa el sacrifici de Jesucrist enmig del caviar i del cava que rega el pícnic als prats de Sussex?

Katie Mitchell ha estat la valenta que ha acceptat el repte i el resultat és un notori fracàs que no per noble és menys fracàs. Auster, senzill, treballat amb cura i sensibilitat, amb moments punyents, també amb reiteracions inevitables donada la durada de la peça, el muntatge de Mitchell es revela, en el fons, com un inacceptable cas de xantatge emocional, de manipulació molesta dels sentiments de l'espectador. El punt de partida és la reunió d'un grup d'adults, tots de negre, en el que sembla una aula d'escola per veure un seguit de fotografies de nens. Sense les pistes que donava el programa de mà, quedava clar que la tragèdia era el que unia els reunits. Quatre actors, amb la col·laboració dels pares, recreen a partir d'aquí la passió de Crist com a forma de superar el dolor per la pèrdua dels fills.

Per què parlem de xantatge? Perquè Mitchell sap perfectament bé que els sentiments que generen els infants (sobretot si hi ha fets negatius pel mig) creen un corrent d'empatia amb l'espectador. Ara bé, se suposa que el sacrifici de Jesús és molt més que un mer psicodrama de teràpia de grup. La Passió segons sant Mateu no explicita la resurrecció; per això, potser com a contrapartida, un nen ocupa el focus d'atenció de les últimes escenes, un senyal que la vida continua. Bonic però trampós.

Perdó pel sacrilegi, però la Passió pot ser una obra molt avorrida en segons quines mans. I ho va ser, i molt, en les de Richard Egarr, responsable d'una lectura molt anglesa en el mal sentit del terme, és a dir, tot era al seu lloc però sense nervi i amb poc dramatisme (no érem en un teatre?). El bon rendiment de l'Orchestra of the Age of the Enlightment contrastava amb un cor (el del festival) que era com un peix fora de l'aigua, de so brut i desequilibrat. En l'equip de solistes, dins la grisor general, hi va haver tres noms dignes d'aplaudiment: Sarah Connolly amb un Erbarme dich per posar la pell de gallina, Ingela Bohlin amb un Aus Liebe angèlic i, sobretot, Mark Padmore, Evangelista excepcional (ja admirat a Barcelona) per la bellesa, la intensitat i l'eloqüència del cant. Ell va dur la creu d'una proposta... equivocada, és el terme?

Xavier Cester
Avui