Cerca de notícies

Enquesta

Veus nutritives

8/4/2007 |

 

Un aliment que no falta en el menú preparat per Peter Gelb és grans veus. El simple enunciat dels repartiments fa salivar de gust, començant per la Helena de Deborah Voigt, bona en el repertori wagnerià, opinable en l'italià i imbatible en Strauss. Si en el primer acte es va reservar una mica, en el segon va enlluernar amb un Zweite Brautnacht! abassegador, paradigma de la capacitat de la soprano per negociar les ondulants línies straussianes. Al seu costat, vam tenir les fetilleries fascinants de Diana Damrau, una Aithra que combinava habilitat estratosfèrica amb intensitat expressiva.

El reclam del Barbiere era Juan Diego Flórez, un Almaviva d'insultant facilitat. La veu ha guanyat cos i calidesa sense perdre ni agilitat (esfereïdora en l'imprescindible Cessa di più resistere) ni aguts. No menys virtuosística va ser l'espavilada Rosina de Joyce DiDonato, i el Figaro de Peter Mattei convencia més per la presència escènica que per una veu important però poc faceciosa.

Andrea Chenier són les postres suculentes d'aquest menú servit tot per xefs italians (Marco Armiliato en Giordano, Maurizio Benini en Rossini i, el millor dels tres, Fabio Luisi, amb un Strauss de penetrant sumptuositat). Chenier necessita grans veus i grans personalitats, i si del primer n'hi va haver, del segon no tant. Per sobre del Gérard contundent i poc imaginatiu de Mark Delavan, l'interès reia en la Maddalena de Violeta Urmana, cantant de recursos sobirans que, un cop més, no traspassa les últimes portes de l'emoció, i el Chenier de Ben Heppner. Oblidem l'accidentat (però salvat) si final, i saludem una veu que manté un agut lluminós i un fraseig refinat: Chenier no és un matusser que brama, sinó un poeta. Quin condiment hi faltava? Un bri de passió i uns grams d'escalf llatí. Tot depèn de la dieta que es vulgui seguir, però el cronista va acabar ben nodrit al Met.

Xavier Cester
Avui