Cerca de notícies

Enquesta

Fórmules divergents

1/4/2007 |

 

Si fem cas dels cartells, Nova York s'ha convertit en una megàpolis barretinaire, amb actes de tota mena, com el celebrat recital poètic protagonitzat per uns mítics rapsodes que van exercir les seves funcions amb un marcat to fúnebre. Per sort, la gran ciutat ofereix moltes oportunitats al cronista prosaic, com les de l'efervescent cartellera de Broadway. Destí preferent, com sempre, l'obra de Stephen Sondheim, amb un nou muntatge de Company a l'Ethel Barrymore Theatre. L'obra denota en alguns aspectes la seva edat (va ser estrenada el 1970), però en altres es manté ben fresca, sobretot per la seva mirada desencantada a les relacions de parella contraposada a la reticència al compromís del protagonista.

El director John Doyle ja va sorprendre amb un magistral Sweeney Todd de caire essencialista on els actors es desdoblaven d'orquestra. A Company empra la mateixa fórmula, però la por a la repetició s'esvaeix de seguida, ja que, gràcies a l'habilíssima disposició dels intèrprets sobre l'escenari, Doyle aconsegueix un increïble crescendo dramàtic (doble mèrit, perquè l'obra, de fet, no té argument), que culmina en Being Alive. Fins llavors espectador de les evolucions dels seus amics, Robert s'asseu al piano per interpretar aquest himne catàrtic. És l'intèrpret d'aquest paper, l'esplèndid Raúl Esparza, el veritable motor de la funció. Amb una mirada que basculava entre l'spleen i l'estupefacció, sense amagar, al mateix temps, la por, Esparza va donar un to més àcid i incisiu a cada cançó, amb l'esclat d'aquest Being Alive i, un cop trets de sobre els seus embafadors amics, l'alliberadora apagada d'espelma final.

Si John Doyle aposta per la fórmula de la depuració, Franco Zeffirelli és un mestre de la fórmula de l'excés. La seva Traviata al Met no està exempta de moments encertats, sepultats per veritables horrors, com una segona escena del segon acte hortera al cent per cent (la festa de Flora no desentonaria a Las Vegas) i un tercer acte amb una ostentació de mitjans fora de lloc. ¿Cal que la moribunda Violetta, quan la tragèdia està a punt de consumar-se, es passegi per una mansió gegantina, en un decorat que canvia a vista? Quan la producció s'havia d'estrenar el 1998, Angela Gheorghiu havia de ser la protagonista, al costat del seu espòs, però tots dos van anul·lar la participació, perquè no els agradaven els dissenys. O bé s'ho ha repensat o bé s'hi han fet alguns canvis, perquè l'any passat la Petite Draculette (quin sobrenom més esplèndid!) ja es va dignar ser-hi i ara tornava al Met en una única funció, sold out i amb pluja de paperets. Més enllà de l'aprensió extrema al seu divisme (a sobre, gairebé sempre anava a un tempo més ràpid que tothom), Gheorghiu és una cantant esplèndida, una fetillera que sap captivar amb la seva veu vellutada, tot i que la ciència comença a imposar-se al cor. Una criatura fascinant, sens dubte.

Xavier Cester
Avui