Cerca de notícies

Enquesta

Rossini seriós a casa dels veïns

1/4/2007 |

 

Per sobreviure a Angela Gheorghiu cal molta paciència, com l'exercida pels seus companys de repartiment. Dwayne Croft és un dels barítons fixos al Met, un cantant més fiable que entusiasmant, com el seu eficaç Germont va evidenciar, en la mateixa línia de seguretat de la batuta de Marco Armiliato. Jonas Kaufmann, en canvi, és un cantant sempre sorprenent, en aquest cas un Alfredo inesperat pel seu timbre fosc, però amb tant refinament poètic com empenta tenoril.

Un tenor ben diferent, més ben dit, dos, són els que calen a La donna del lago, una de les obres mestres del Rossini dramàtic en cartell a la veïna New York City Opera. Calia aprofitar-ho, perquè és poc probable que a Gerard Mortier li agradi una obra d'aquest tipus (el 2009 es posarà al capdavant de la companyia) i impossible que accepti un muntatge de la pobresa del signat per Chas Rader-Shieber, una proposta on no para de nevar sobre uns personatges on es combinava la guerra civil americana amb les faldilles escoceses. Per sort, la bella i difícil música rossiniana va estar ben defensada per Barry Banks, un Uberto d'agilitats i aguts enlluernadors, i Laura Vlasak Nolen, un Malcolm amb un instrument de gran extensió. Alexandrina Pendatchanska va ser una Elena de tècnica peculiar (coloratura a saltirons) i expressivitat tan interioritzada que a l'espectador li arribava ben poca emoció, mentre que Robert McPherson posseeix un color massa clar per a les exigències de baritenore de Rodrigo, tot i resoldre sense ensurt els mortals salts intervàlics.

Mortier tindrà feina en una companyia que només funciona de setembre a novembre i de març a abril, amb una orquestra millorable i un cor molt fluix, un veí totpoderós i un públic (al menys en aquesta matinée) d'elevada edat mitjana. Però Mortier també té les seves fórmules.

Xavier Cester
Avui