Cerca de notícies

Enquesta

Rigola va a l'òpera

30/3/2007 |

 

El director del Teatre Lliure s'estrena al Liceu amb «L'holandès errant», de Richard Wagner.

Diu que mai dirigiria un musical comercial. En canvi, sí que s'ha deixat temptar per l'oferta de Joan Matabosch, director artístic del Gran Teatre del Liceu, per dirigir una òpera. Àlex Rigola, director del Teatre Lliure, s'estrena en la lírica per la porta gran. Dirigeix ni més ni menys que una obra de Richard Wagner, L'holandès errant, que ha imaginat d'una manera realista i donant prioritat absoluta a la música. El director musical del Liceu, Sebastian Weigle, fins ara de baixa per motius de salut, dirigirà la versió original d'aquesta òpera de joventut de Wagner, que es fa sense interrupcions. L'holandès errant es podrà veure a partir del 4 d'abril, coincidint amb el 160è aniversari de l'estrena del Liceu. La darrera representació serà el 25 d'abril.

«Que et donin bon material per cuinar és el millor que et pot passar, però al mateix temps si tothom sap que tens les millors verdures t'exigiran que facis la millor amanida.» Rigola s'ha posat el davantal per cuinar una òpera, un plat que no coneixia fins ara i que –segons afirma– l'ha seduït plenament. «Tinc molta sort d'estar vivint aquesta experiència i estar al matí treballant amb els cantants, que són meravellosos.»

En la seva primera incursió en el món líric, Rigola sembla que no ha patit gaire (tot i que pensa que Wagner no és la millor manera per a un neòfit d'introduir-se en l'òpera): «No ha estat un volum de feina inassumible, els personatges estan molt definits i m'he quedat sorprès de les capacitats actorals dels cantants.» Si en el teatre el més important –credo del director– és l'espectacle, en l'òpera pensa que és la música. «He utilitzat els elements que em demanava la música. Wagner demana molt estatisme dels personatges. Expressen coses tan importants que és difícil moure'ls.»

La història de L'holandès errant, estrenada a Dresden el 1843 (a Barcelona, el 1885), gira al voltant d'un mariner que, després d'intenta travessar el cap de Bona Esperança desafiant el poder diví, es veu condemnat a navegar tota l'eternitat. «A l'holandès li passa el mateix que al protagonista d'El dia de la marmota, que, atrapat en el temps, ha de viure constantment el mateix. Ell desitja morir i busca la redempció a través de l'amor.» Rigola troba interessants les obsessions de les figures de l'obra, sempre decidides a arribar allà on no poden arribar: «Hem volgut agafar aquesta part terrenal més actual en lloc d'una visió més mítica.»

El director d'escena ha imaginat un espai «realista» situant l'acció en l'actualitat i en un petit poble de Noruega. A l'escenografia física, hi ha afegit projeccions en què es pot veure el mar. «Aquest és un element omnipresent i es respira en totes les escenes.»

La primera part de l'obra de tres actes es desenvolupa en un vaixell; la segona, en la cantina d'una fàbrica de conserves de peix on les treballadores fan una pausa, i la darrera, a l'exterior de la fàbrica. «És la famosa escena de la festa, que vindria a ser el botellón actual.» En tot cas, Rigola assegura que ha utilitzat els mateixos elements que habitualment fa servir en el teatre.

UN ALTRE DEBUT
Un altre debut, aquest cop en aquest títol en concret, és el que protagonitzarà el director musical del Liceu, Sebastian Weigle. Tot i estar especialitzat en el Wagner madur i haver dirigit Rienzi, una obra de joventut del compositor alemany, mai havia atacat L'holandès errant. A més, es tracta de la primera versió que va escriure Wagner, sense interrupcions. «Estic molt content de poder reprendre aquesta versió. És una òpera primerenca que està molt influenciada per l'òpera italiana i també per l'òpera El vampir, d'August Märschner. La va compondre només quinze anys abans (el 1827) i va passar totalment desapercebuda.»

El repartiment d'aquesta coproducció del Liceu i el Teatro Real de Madrid té noms com ara el del baríton nord-americà Alan Titus, que va debutar la temporada 1990-91 amb Don Giovanni i va tornar la del 2003-04 amb Siegfried. «He intentat personalitzar el personatge, donar-li els trets psicològics d'algú fora de la societat. Pot ser més entenedor per al públic d'avui que la metàfora original del segle XIX, que el mostrava com algú que havia blasfemat.»

Altres noms del càsting són Eric Halfvarson (Daland), Susan Anthony (Senta), Kurt Streit (Erik), Julia Juon (Mary) i Normert Erns (el timoner de Daland).

VALÈRIA GAILLARD
El Punt