Cerca de notícies

Enquesta

Rigola: "No faig una òpera de Wagner per «épater les bourgeois»"

28/3/2007 |

 

Entrevista: Àlex Rigola El jove director del Teatre Lliure i aclamat director teatral s'estrena al Liceu dimecres vinent amb 'L'holandès errant', de Richard Wagner.

Àlex Rigola farà amb trenta-set anys el seu primer Liceu. Serà d'aquí a una setmana i amb un Wagner, L'holandès errant, la primera òpera reconeguda del compositor alemany. L'obra neix de la lectura de Heine i de la mateixa experiència de l'autor. La vida artística de Rigola també ha estat atzarosa. Massa coincidències?

Mai m'ha passat pel cap comparar-me amb una figura com Wagner. Però sí que és veritat que és la primera òpera on l'ús del leitmotiv, tot i que encara no està al nivell de les òperes que vindran després, ha quedat molt associat a segons quins personatges i a segons quins temes. I això facilita molt les coses.

Àlex Rigola està preparat per estrenar-se al Liceu?
Al Liceu passa una cosa meravellosa: hi ha passió. Segurament amb dues línies molt exageradament diferents, però hi ha passió. A mi em va entusiasmar el famós somni del Don Carlos, que antigament era un ballet i que van transformar en una escena diferent. Però hi havia gent que venia amb el xiulet de casa. Què va passar? Quan ells estaven xiulant, jo i molts més ens vam sentir obligats a aplaudir encara més fort. Que això es produeixi a la platea és fantàstic. Vol dir que està viva.

Sí, però com diu, la gent va al Liceu amb el xiulet de casa...
No puc estar tan pendent de fer una cosa al gust de tothom. I jo l'únic que puc dir és que no faig una òpera per épater les bourgeois. Quan faig L'holandès errant no intento fer un espectacle per distreure els que no els agrada Wagner. O t'agrada o no. És un Wagner que va molt bé per començar, per descobrir-lo, però jo intento fer un muntatge sobre una música que a mi m'agrada moltíssim. A més, el que has de fer, quan vas a l'òpera, i sobretot si és Wagner, és escoltar la música.
També té la pressió de l'activa Societat Wagneriana...
No puc estar pendent d'aquests grups. A en Joan Matabosch mai no li podré agrair prou l'oportunitat de poder-me introduir en el món de l'òpera.

¿Sap que té el vistiplau de Kenneth Branagh, que la setmana passada va quedar encisat amb un assaig seu?
Sí? [riu] En Joan ha estat molt viu a l'hora d'escollir aquesta òpera. Per a una persona que no tenia experiència en aquest camp, m'he trobat unes escenes molt marcades, pocs personatges, alguna entrada de cor molt definida en certs moments de l'espectacle. Per començar, no és una feina molt feixuga. Potser xocaré amb certs grups determinats, però només per una qüestió estètica, perquè no intento trair l'esperit de la peça.

On la situa?
Al mateix lloc, a Noruega. L'època, però, és l'actual. Normalment, amb les òperes italianes s'hi atreveixen, però amb les wagnerianes, no tant. Sempre les he vist en uns llocs i uns espais totalment indeterminats. Volia veure si l'òpera aguantava la contemporaneïtat.

¿No és una mica insòlita avui dia la tenacitat de l'holandès, que cada set anys atraca en un port per veure si troba l'amor que l'alliberi?
La peça té diverses temàtiques, i una d'elles és la redempció. No és el que més m'ha interessat, sinó la crítica a l'obsessió dels personatges per voler aconseguir coses que no estan al seu abast. Per exemple, la figura de la Senta, que està tot el dia pensant en un personatge que hi ha en un quadre que té penjat a la sala. Això ho podem trobar avui dia en totes les adolescents que tenen penjat a l'habitació de casa un pòster del seu cantant favorit. El problema no és tenir aquests referents, sinó obsessionar-se que allò sigui teu. A l'Erik li passa el mateix amb la Senta: busca l'amor d'una persona que no li correspon. Això és el més tràgic que li pot passar a algú. Està bé apuntar lluny, però tampoc a l'infinit. I és d'això que parla aquesta peça.

Com trasllades aquesta abstracció wagneriana?
Com una cosa natural. Jo he utilitzat molt la música en els meus espectacles teatrals. Si diuen que una imatge val més que mil paraules, un so també.

Faust, Ulisses, etc. són mites que apareixen a L'holandès errant. Cal explicar-los a l'audiència d'avui?
Hem intentat fer una posada en escena molt realista. No evitem aquests elements sobrenaturals, però no n'abusem. L'important són els sentiments i com viuen els personatges reals tot això. En aquests moments, algun personatge que necessiti una redempció és un exalcohòlic, un exdrogoaddicte, persones que han estat apartades i que necessiten que la societat els accepti. Pensa que el protagonista, l'holandès, es va posar xulo amb el dimoni un dia de mala mar i li va dir que era el millor mariner del món. I el dimoni el va condemnar a estar 700 anys viatjant.

¿Àlex Rigola és un artista neoromàntic?
Visc el meu temps. Cada vegada més, la feina del director d'escena té molt a veure amb un comunicador, un publicista: hem de connectar amb un públic que està viu avui, no demà ni ahir.

Passem al Teatre Lliure. L'estiu vinent comencen les obres del Lliure de Gràcia.
A la ciutat li falten teatres de format mitjà, que és el teatre que més li va a les propostes que nosaltres podem fer. Quan estàs investigant nova autoria, nova creació, et cal.

Sobta l'absència del Lliure dels actes de Nova York i Frankfurt. Com ha anat?
No ho sabem. Només sabem que el Borja Sitjà ens va fer anar a veure, fins i tot, un espai a Frankfurt per saber si ens agradava. Després ens va parlar de Berlín i, en un principi, havíem de fer el 2666, de Roberto Bolaño. Així ho vam pactar de paraula. Però un dia vam saber que ni anàvem a Frankfurt, ni a Berlín, ni enlloc. Les raons? No les sé. Sí que sé que l'autor de 2666 és un autor d'origen xilè que va viure bona part de la seva vida a Catalunya. És veritat que l'obra està escrita en castellà, però és un autor que va escriure gairebé tota la seva obra a Catalunya. No només es tracta d'un autor, sinó d'un espectacle de creació, que vol dir una companyia reconeguda catalana, i uns actors, i un director. Està bé mostrar a fora el teatre que es fa aquí.
Però el Lliure és el teatre d'aquí més conegut a fora.
Si estàs fent difusió de la teva cultura potser hi ha altres punts de vista. Potser han cregut que calia donar a conèixer altra gent que no sortia tant. Però, en canvi, no han seguit el mateix criteri amb la novel·la, i els grans autors catalans. No sé quins han estat els motius...

Andreu Gomila
Avui