Cerca de notícies

Enquesta

L'òpera a debat

4/3/2007 |

 

Tant és que l'òpera no nasqués fa 400 anys ni que no fos a França. Els quatre segles de l'estrena de La favola d'Orfeo de Monteverdi van ser una bona excusa perquè els capitostos d'un bon nombre de teatres i un grapat d'associacions d'amics dels ídems es reunissin a París sota l'hospitalitat d'un Gerard Mortier més enfeinat a barallar-se amb els sindicats que a participar en les reunions de les Jornades Europees de l'Òpera. No va ser l'únic absent destacat en aquests tres dies de congrés: els principals coliseus i festivals de les àrees germànica i italiana tampoc hi eren, mentre que el percentatge dels qui se suposa que haurien de ser els autèntics protagonistes de l'òpera (cantants, músics, directors d'escena) va ser ben minso. Hi ha qui diu que vivim l'era del regista divo. No deu ser la del gestor divo?

De conclusions pràctiques, no n'hi va haver gaires, més enllà de la proposta de Nicholas Payne, director d'Opera Europa, de crear un passaport cultural per als joves de la UE, reconvertit pel seu superior, Bernard Foccroulle, en un passaport operístic. Aquesta idea no va sorgir per casualitat, perquè per damunt del problema de les noves creacions, les reaccions a les propostes escèniques o els reptes de finançament en una època de decreixents pressupostos públics -aspectes poc o gens tractats-, el leitmotiv va ser l'obsessió per captar públic nou, llegeixi's públic jove. Com sempre passa quan adults amb els cabells grisos pontifiquen sobre aquest grup d'edat que als seus ulls sembla alienígena, la realitat no sempre és com se la imaginen. La idea del passaport deriva de la creença que el preu pot ser un obstacle per a l'accés d'aquest jovent, però com recordava un representant de Juvenilia (i certificava una assistent arran d'un estudi fet a Holanda), les mesures que afecten el cost de les entrades en el fons no són efectives. No devem ser més aviat davant un problema de percepció? De segur que molts dels qui es gasten munts d'euros en altres activitats (des del futbol fins a sortir de gresca els caps de setmana), ni s'imaginen que una entrada d'òpera pot ser més barata.

Lligat amb aquest element hi ha tot el creixent sector d'activitats pedagògiques i socials que tenen l'òpera com a epicentre. Si fóssim cínics diríem que és la manera com els teatres renten la seva imatge de receptors d'ingents quantitats de diners públics. Com que no ho som, aplaudim unes iniciatives que, no obstant això, sovint fan de crossa davant les creixents mancances en educació musical a les escoles. Seria un error considerar aquests espectacles des d'una òptica utilitarista, és a dir, com a creadors de públic futur (no hi ha cap evidència que així sigui), és millor valorar-los pel seu paper en la formació global dels joves. Ara bé: ¿no hi ha el risc que desviïn massa energies dels teatres del que hauria de ser el centre de la seva activitat, fer la millor òpera possible?

Xavier Cester
Avui