Cerca de notícies

Enquesta

La Manon de postguerra

28/2/2007 |

 

EL Liceu estrena a l'Estat «Boulevard Solitude», de Henze.

El Gran Teatre del Liceu reprèn el cicle dedicat a l'obra de l'Abbé Prévost, Manon Lescaut, amb la versió de Hans Werner Henze. Boulevard Solitude (1952) trasllada l'acció a la postguerra i dóna el protagonisme a l'amant de Manon, Armand des Griex. La producció de la Royal Opera Coven Garden s'estrena divendres en presència del mateix Henze.

Armand, el jove idealista i romàntic que s'enamora d'una material girl, Manon, pren el protagonisme en aquesta versió lírica de la novel·la de Prévost, signada per Hans Werner Henze (Gütersloh, Alemanya, 1926). Boulevard Solitude –la primera obra d'aquest compositor que es representa al Liceu– està inspirada directament en el film Manon, de Henri-Georges Clouzot, que trasllada la trama a la postguerra. «Manon és una marioneta passiva que no viu cap transformació, en canvi Armand és algú que, com ara Parsifal i Tannhaüser, pateix la soledat i evoluciona.»

El director d'escena Nikolaus Lehnoff –responsable del Parsifal de la temporada 2004/05– evoca la «fascinació» que va sentir el compositor per l'existencialisme com a expressió de les pors vitals, i com aquest corrent el va marcar en la seva mirada al best-seller de Prévost. En l'aspecte musical, sosté que Boulevard Solitude és un treball «eclèctic» que beu del jazz, la cançó francesa i de la música atonal. Fins i tot nota la influència de la trobada amb el ballarí Georges Balanchine.

L'argument es divideix en set escenes pautades per breus interludis orquestrals que es representen sense entreactes (dura una hora i mitja). La trama es desenvolupa en una gran estació de tren: «És una metàfora de la jungla de la vida i el símbol del cercle viciós en què es troba Armand. L'estació també representa el túnel del temps.»

L'hongarès Zoltán Peskó substituirà el director musical del Liceu, Sebastian Weigle, encara de baixa per malaltia. «Trobo que no és una obra eclèctica, sinó que té dues línies marcades que expressen la història musical i teatral alemanya de la segona meitat del segle XX. D'una banda atonal i dodecafònica, i de l'altra, tonal. Mentre l'atonal la utilitza per representar l'amor pur entre Manon i Armand, la tonal representa el grotesc i l'aspecte criminal, les drogues...»

Peskó, que dirigirà per primer cop al coliseu barceloní, va comentar ahir que gairebé rebutja l'oferta de dirigir l'òpera, ja que el van avisar amb molt poc temps, el 25 de gener. El fet d'haver-se format en el serialisme a Budapest, al mateix temps de ser coneixedor del jazz i els musicals, el van empènyer a acceptar el repte.

La producció, que s'estrena divendres i es podrà veure en deu funcions fins al 15 de març, compta amb una de les veus més coneixedores de l'obra de Henze, la soprano nord-americana Laura Aikin, que debutarà al Liceu. Ha interpretat en diverses ocasions el paper principal de Lulu: «Contrasta amb el de Manon perquè dóna més marge per desenvolupar el personatge. Manon, en canvi, és despietada i només es preocupa pels diners. És una dona que va cap a la mort.» Aikin ha treballat amb Henze en una producció a Salzburg i li va demanar que anul·lés tot el costat humà de Manon per mostrar-la només com un «prototip».

Joan Matabosch, director artístic del Liceu, pensa que la versió de Henze és la més «fidel» a la novel·la de Prévost. «Només es dóna a conèixer Manon a través de Des Griex i mai sabem realment de qui estem parlant. Només tenim informació distorsionada.» Una opinió que no comparteix el director d'escena. Lehnhoff creu que existeix un aspecte autobiogràfic important: «Agafa aquesta història del segle XVIII per parlar del seu sentit de la vida i els seus problemes. L'espectador es troba d'aquesta manera confrontat a un vodevil.»

VALÈRIA GAILLARD
El Punt