Cerca de notícies

Enquesta

On era l'espectacle?

25/2/2007 |

 

La Juive ha generat una nova picabaralla entre Le Monde i Mortier. L'estrena estava amenaçada per una vaga dels tècnics de llum, resolta a mitges a última hora. Però abans de la funció ningú va avisar el públic que la il·luminació no era la que havia de ser, i el director d'escena, Pierre Audi, no va sortir a saludar. Els ajudes de cambra de Mortier van reaccionar a l'article recollint suports entre les associacions d'amics de l'òpera presents a les Jornades, però el diari té part de raó quan blasma el secretisme del gestor belga. Esclar que amb llums el muntatge hauria semblat pitjor del que ja era. Una façana moderna (el decorat era un encreuament de catedral i estació de tren) no amagava un nucli dramàtic antiquat (un cor estàtic) i amb detalls ridículs (uns ballarins contorsionant-se vés a saber per què, un seguici imperial passejant-se amunt i avall). Grand opéra és sinònim de gran espectacle, els subterfugis no valen.

Sense decorats, sense vestuari, John Eliot Gardiner va aconseguir un espectacle més dramàtic en la versió de concert que va donar a la Sala Pleyel de Castor et Pollux (en la revisió de 1754). Era el primer cop en 24 anys que el director britànic interpretava una obra de Rameau i escoltant els resultats només podem preguntar-nos: per què ha trigat tant? Amb una haute-contre de tendres accents com Anders Dahlin (Castor), un Laurent Nouri penetrant (Pollux), una dolça Sophie Daneman (Telaïre) i una il·lustre veterana en mil batalles barroques, Jennifer Smith (Phébé), l'apartat de solistes va quedar ben cobert. Ara bé, les orelles es van rendir sense condicions als English Baroque Soloists -Gardiner va subratllar, gràcies a la seva excepcional orquestra, la riquesa sonora i la modernitat de la partitura- i sobretot al Cor Monteverdi. Com es pot descriure la perfecció?

Xavier Cester
Avui