Cerca de notícies

Enquesta

La gran parada

11/2/2007 |

 

El Gran Teatre del Liceu ha viscut darrerament una activitat frenètica: a més de les estimulants funcions de Don Carlos i la visita inoblidable de la gran Barbara Cook, el coliseu de la Rambla ha acollit en vuit dies tres recitals, és a dir, gairebé la meitat dels programats aquest curs (i això que no comptem la celebració de la sessió ajornada de Montserrat Caballé). Esperem que aquesta concentració es degui més a les casualitats de les agendes dels cantants (tots tres figures destacades) que no pas a una planificació perfectible dels responsables del teatre. Ben curiós, per altra banda, que el Liceu sigui l'únic teatre del món conegut del qual és impossible saber quin és el seu organigrama intern, enlloc s'expliciten els noms dels que hi treballen i què fan.

Deixant de banda aquest dèficit, els recitals que avui comentem han hagut de lluitar contra diverses adversitats: a la coneguda inadequació de l'espai liceista al lied, s'hi ha afegit una horda de tísics decidits a compartir els seus estossecs amb públic i artistes i més d'un desgraciat incapaç d'apagar el mòbil, qui sap si distret per la lectura d'uns programes de mà que oscil·len massa sovint entre la informació mínima i la desinformació pura (Guillaume Tell no va ser cap fracàs, els escandinaus no són eslaus, al segon acte de Tristan no hi ha cor, per posar només tres exemples).

Donades les circumstàncies, semblaria que el cronista s'ho va passar malament en aquests recitals. Res més lluny de la veritat: Simon Keenlyside va protagonitzar una vetllada extraordinària, Daniella Barcellona una d'irregular i Nina Stemme (la més agredida pels sorolls de la part gens respectable del públic) una de notabilíssima. Nexe d'unió de tots tres: haver aconseguit un prestigi ben merescut sense el suport d'una multinacional discogràfica. Comencem per la veritable perla del trio d'actuacions, un Keenlyside que va presentar el programa més exquisit i amb menys concessions (res d'òpera, ni a les propines), un reflex esplèndid del tarannà d'un dels millors barítons del moment. El cantant anglès es va moure com el peix a l'aigua en l'alemany de Brahms i Strauss (rara oportunitat d'escoltar amb una veu masculina els seus lieder, amb un Cäcilie d'antologia), el rus de Rimski-Kórsakov i Rakhmàninov, i el francès de Poulenc (el poc freqüent i fascinant Travail du peintre), Debussy i Ravel (meravellós Don Quichotte à Dulcinée), explotant tots els recursos del seu atractiu instrument, amb una capacitat per a les mil i una gradacions i colors vocals que certifiquen el liederista de raça. Sense ofegar-les ni forçar-les mai, el baríton va saber donar un intens caràcter a cada peça, que sonaven així amb la força ineluctable de l'evidència. Tot i que Julius Drake va tenir emboiraments ocasionals, la seva sintonia amb Keenlyside va ajudar a situar el concert en el top ten del que portem de curs.

Xavier Cester
Avui