Cerca de notícies

Enquesta

Tresors divins

4/2/2007 |

 

Les bones intencions sovint són força sospitoses en el terreny artístic, sobretot si van acompanyades de tota la trompeteria de la maquinària promocional d'una multinacional. Amb aquesta recança el cronista es va apropar al debut a Deutsche Grammophon de Gustavo Dudamel, director de 25 anys de qui Rattle, Abbado i Barenboim diuen meravelles, i la seva Jove Orquestra Simón Bolívar de Veneçuela, amb ni més ni menys que la Cinquena i la Setena de Beethoven en cartell. Les bondats socials d'un projecte nascut per ajudar els joves amb problemes es traslladen als resultats? És Dudamel la nova revelació de la batuta? Amb el plus de simpatia que generi l'orquestra o sense, la veritat és que les versions són més que notables, tot i que sense capgirar la nodrida discografia de les obres, i Dudamel mostra tant domini com passió. Només el temps dirà si el diví tresor del seu innegable talent madura i fructifica.

Molt més bombardeig mediàtic és el que acompanya Anna Netrebko (grava per al mateix segell que Dudamel), si bé l'encara jove soprano fa més temps que ha demostrat la seva vàlua. El Russian Album enregistrat amb el seu descobridor, Valeri Guerguiev, ens mostra la millor cara de la cantant, en especial com a Nataixa de Guerra i pau de Prokófiev. Sense tants escarafalls, Joyce DiDonato s'ha situat en la primera divisió dels cantants actuals, posició merescuda si escoltem A Journey through Venice. Gravat en directe a aquest temple del lied i la música de cambra que és el Wigmore Hall (editor també del registre), el concert és un encisador passeig musical per la ciutat dels canals de la mà de Rossini, Fauré, Hahn i Head, tots defensats amb convicció i sensibilitat per la mezzo nord-americana.

Figura ja fa temps plenament consolidada, Jiri Belohlavek ens regala dues càlides versions de les simfonies 5 i 6 de Dvorák (Warner), unes obres que no mereixen l'arraconament davant les seves germanes més populars, sobretot quan reben una colorista interpretació de la Simfònica de la BBC. No deixem el Regne Unit i saltem a un compositor amb qui Dvorák va estar unit per llaços d'admiració mútua, Brahms. Les gravacions de la versió per a dos pianos del seu Ein deutsches Requiem es multipliquen i ara és el torn per a EMI del Cor del King's College de Cambridge amb els seus nens de veu angelical, sota la direcció de Stephen Cleobury. La versió orquestral és molt superior, però com a curiositat no està malament.

Més que curiositat, un plaer és el debut discogràfic a Harmonia Mundi de Moonwinds, el conjunt de vent creat pel clarinetista Joan Enric Lluna. A una modèlica versió de la Gran Partita de Mozart l'acompanyen un arranjament de Die Entführung aus dem Serail i un divertiment sobre Una cosa rara de Martín i Soler, un dels oblidats del 2006 (era el bicentenari de la seva mort).

Xavier Cester
Avui