Cerca de notícies

Enquesta

L'empremta del castrat

21/1/2007 |

 

Il crociato in Egitto s'insereix en la línia de La Fenice de recuperació del seu ric patrimoni històric, una política posada en perill per les brutals retallades en cultura de Berlusconi i que van fer que l'obra saltés de la temporada anterior per inaugurar amb retard l'actual. Els escassos recursos explicarien la senzillesa del muntatge de Pier Luigi Pizzi, que, per sort, va evitar una poc subtil translació a l'actualitat. El nom d'Al·lah escrit en grafia àrab i la gran creu de Rodes van ser suficients per contraposar el món colorista dels musulmans i el blanc i negre dels croats. Com sol passar en Pizzi, la part visual triomfa sobre l'actoral, però tot va lliscar sense ensurts dins dels paràmetres que el llibret permet, i el mateix es pot dir de la direcció d'Emmanuel Villaume.

Deu ser poc agraït per als cantants lluitar contra una partitura despietada davant d'un públic més interessat a lluir vestits de gala ("elegantissime le donne, tutte in abito lungo", destacava en portada un diari local). Les màximes lloances són per a Patrizia Ciofi, Palmide commovedora tant en el cant patètic com en el d'agilitat. Laura Polverelli va ser una apassionada Felicia, i Marco Vinco, un autoritari Aladino amb una veu, com molts baixos joves, que sona buida. Més atenció a les dinàmiques hauria fet més notable la prestació de Fernando Portari en un paper de baritenore com Adriano.

Michael Maniacci no ens fa desdir de l'opinió que un falsetista no és la millor tria per a un rol de castrat com Armando. Un greu feble i un centre amb poc color no estan prou compensats per a una bona agilitat i uns aguts servicials (però no gaire grats). Si en els moments melangiosos el seu cant va ser prou dúctil, per contra el vessant heroic va estar absent del tot. Seguir els passos dels castrats no és pas fàcil. Tant és, la resurrecció va ser de bon auspici. Deixarà Meyerbeer de ser un proscrit?

Xavier Cester
Avui