Cerca de notícies

Enquesta

Oasis al desert

7/1/2007 |

 

Una mirada sobre alguns espectacles vistos a finals del 2006 pot fer pensar que la Manon Lescaut del Liceu és un oasi al desert, una proposta que no busca segones ni terceres lectures, sinó la fidelitat a les intencions dels autors, enmig de la planura inhòspita de les versions trencadores que dominen el panorama actual. Esclar que, com en l'òpera de Puccini, aquesta percepció neix d'un greu error geogràfic: el desert de Louisiana on mor Manon no existeix, com tampoc existeix un desert operístic pel qual ha de transitar el sofert aficionat. Al contrari, la pluralitat d'idees i estils cada cop és més la norma; el que importa és saber distingir la realitat del miratge, saber si un muntatge, tradicional o trencador, explica alguna cosa interessant. Liliana Cavani sí que ho fa a Manon Lescaut, Peter Mussbach també (amb alguna reserva) al Doktor Faust de Busoni a la Staatsoper de Berlín, no tant Nicolas Joel a Les contes d'Hoffmann al Real i gens ni mica Francesca Zambello a la nova Carmen del Covent Garden.

Més enllà de detalls de color que arriben al kitsch, Zambello eludeix fer qualsevol aposta interpretativa sobre els protagonistes de l'òpera de Bizet. De fet, va ser un crim que no tragués més profit de dos intèrprets tan guapos com Anna Caterina Antonacci i Jonas Kaufman. Si un muntatge terrible és insuportable amb cantants mediocres, per sort les grans veus encara poden redimir una producció insuficient, com va ser el cas. Defugint tota vulgaritat i grolleria, Antonacci va ser una Carmen de sensualitat suggerent i d'una intel·ligència canora que va tenir el seu zenit en l'ària de les cartes. Kaufman és un tenor que no deixa de sorprendre en els repertoris més dispars. La seva inconfusible veu fosca és apta per als pianissimos més eteris (com el que va coronar una ària de la flor immarcesible) i alhora té l'empenta suficient per als esclats més dramàtics de Don José. Insípida en canvi la Micaëla de Norah Amsellem i incòmode l'Escamillo d'Ildebrando d'Arcangelo (cantar dalt d'un cavall no inspira confiança). L'únic retret que se li pot fer a Antonio Pappano van ser els talls, perquè la seva batuta va combinar voluptuositat i tremp, sempre en perfecte acord amb els seus cantants.

Aquest semblava que no era el cas de Renato Palumbo amb el segon cast de Manon Lescaut, sobretot amb Maria Guleghina. El director no va aturar l'orquestra al final d'un In quelle trine morbide de temps capriciosos i frasejat de forma caòtica per la soprano, i va frustrar així la possibilitat d'aplaudiment. Deixant de banda un vulgar capteniment escènic, feia la impressió que, al voler domar al màxim els seus impactants recursos, Guleghina s'ofegava en la seva mateixa veu i trencava qualsevol semblança de línia. En canvi, Marcello Giordani va ser un Des Grieux d'impressionant trompeteria i aguts impactants com canonades.

Xavier Cester
Avui