Cerca de notícies

Enquesta

Temps de guerra

12/11/2006 |

 

El lector atent deu haver observat que ja fa massa mesos que la flama berlioziana del cronista està somorta. Per sort, el destí és bo i just i ens ha regalat la possibilitat de fer realitat un somni que, de tan impensable, mai se'ns havia acudit: gaudir de Les Troyens en dies consecutius en produccions diferents. El miracle s'ha produït a la França que tant va menysprear Berlioz. Per una banda, a l'Òpera Nacional de París Gerard Mortier repescava (vestint-lo, naturalment, de nova producció) el muntatge de Herbert Wernicke que va presentar a Salzburg el 2000 (editat, a més, en DVD). Per altra banda, l'Òpera Nacional del Rin continua un cicle Berlioz amb una producció que es pot veure a les seves seus d'Estrasburg (allà va anar el cronista) i Mulhouse. La visió d'una civilització que s'enfonsa per donar pas a un nou món, això sí, creant pel camí la discòrdia, dóna encara més actualitat a aquesta impressionant obra mestra.

La comparació entre una de les grans institucions operístiques del món i el que, amb tots els respectes, no deixa de ser una companyia de províncies d'entrada no sembla justa. Però Estrasburg va superar París amb un repartiment bàsicament francòfon (i això, cregui'm, es va notar) amb més punts forts que a la capital. Com a Salzburg, Deborah Polaski encarnava a la Bastilla tant Cassandre com Didon, en un exercici que, més enllà del tour de force que implicava, no s'acabava de justificar pels resultats. Més còmoda en el registre tràgic de la profetessa a qui no creu ningú que en el lirisme de la reina de Cartago, Polaski no pot amagar el progressiu desgast de l'instrument ni un fraseig tan correcte com genèric. Tot el contrari de la Cassandre alsaciana, una Sylvie Brunet, cert, de veu difícil i imperfecta, però d'una ferocitat al·lucinògena que vencia totes les reserves. Aquestes encara són menors davant la corprenedora Didon de Béatrice Uria-Monzon, reflex fidel de tot el ventall d'emocions per on passa la sobirana cartaginesa gràcies a un timbre càlid i una intensitat en l'expressió que va arribar al seu zenit en un cinquè acte per posar la pell de gallina. Estrasburg va acabar de superar París gràcies a la sumptuosa Anna de Marie-Nicole Lemieux (el duo amb Didon va ser una delícia), del tot preferible a una Elena Zaremba deixem-ho en exòtica.

Si en els papers secundaris la Bastilla va treure dos caps d'avantatge (el Narbal de Kwangchul Youn i l'Iopas d'Eric Cutler), en el rol central d'Enée tothom va tenir problemes. Repetidor, com Polaski, respecte de Salzburg, Jon Villars és un capitost troià valent, ja que no brillant, amb bones intencions llastades per una veu llenyosa que s'estimbava sense airbag contra els aguts. Això no li va passar a Robert Chafin, però cada ascensió era un suplici, menor, això sí, que el seu dubtós sentit de l'afinació. ¿Algun dia es decidirà Roberto Alagna, amb les condicions precises, a abordar Enée?

Xavier Cester
Avui