Cerca de notícies

Enquesta

Rareses rossinianes

23/8/2003 |

 

Al programa d'enguany del Festival de Pesaro hi havia la reposició, a l'Auditorium Pedrotti (comentem la sessió del dia 12), d'una de les més curioses rareses sorgides de la ploma de Rossini, Adina, una farsa en un acte amb llibret de Gherardo Bevilacqua-Aldobrandini. La gènesi de la partitura és ben peculiar: Rossini va rebre a finals de 1817 un encàrrec per carta des de Lisboa per escriure una peça còmica al servei dels talents d'una anònima prima donna del teatre São Carlos de la capital portuguesa. El tracte era financerament avantatjós, i Rossini va posar mans a l'obra, tot i que ja feia temps que havia abandonat el gènere buffo. L'encàrrec segurament era fruit d'algun protector distingit de la cantant en qüestió (la carta, enviada probablement per un mitjancer, especificava les seves característiques vocals). Malgrat tot, l'obra no va arribar a estrenar-se el 1818 com estava previst, potser perquè la relació entre cantant i mecenes s'havia acabat, i no va veure la llum fins al 1826, al teatre i ciutat previstos. Una ulterior representació a Rio de Janeiro amb un altre títol donaria pas a l'oblit d'Adina fins a la seva reexhumació a Siena el 1963.
El, com sempre, esplèndid programa de mà dilucida amb erudició gens farragosa la gènesi d'aquesta òpera, mentre que Fabrizio della Seta, responsable de l'edició crítica, analitza els seus diversos fragments i la seva provinença: alguns són reaprofitats d'altres obres de Rossini, procediment habitual no només en el compositor italià sinó en moltes altres figures de la música; n'hi ha d'originals sorgits de la inspiració del compositor de Pesaro; però també n'hi ha d'una altra mà, la d'un col·laborador eficaç i amb talent que resta per ara desconegut. Tampoc aquest procediment hauria d'escandalitzar: importa si tot un quadre és de la mà de Rubens o Velázquez?

UN ALTRE RAPTE
L'argument d'Adina recorda en molts punts el d'El rapte del serrall. Una jove és mantinguda a l'harem del califa de Bagdad, que s'hi vol casar, mentre el seu amant Selimo va al rescat amb l'ajut del jardiner Mustafà. Aquí no hi ha conflicte de religions, com a l'obra de Mozart, però sí d'emocions, ja que Adina sent certa atracció cap al califa. Cap problema, tot acaba bé, aquest al final resulta que és el pare de la noia, fruit d'un amor de joventut. No és el millor Rossini, d'acord, però un Rossini regular és molt millor que moltes altres coses. La representació de Pesaro, a més, va comptar amb diversos atractius.
El muntatge de Moni Ovadia es basa en el brillant decorat de Giovanni Carluccio, signant també del vestuari, amb el seu luxós serrall reminiscència de les mil i una nits, però amb originals columnes arbòries. La direcció d'actors va ser un punt massa hiperactiva, tot i que efectiva, deixant prou espai perquè els millors números de la partitura respiressin sense problemes, com l'ària nocturna de Selimo, un fragment deliciós malgrat que (o gràcies que) les seves parts procedeixen de Sigismondo i Elisabetta, regina d'Inghilterra (nota al marge, una de les noves produccions, amb Matilde di Shabran, del programa de l'any vinent, completat amb la reposició de Tancredi). Renato Palumbo va dirigir de forma amorosida, només amb un petit i negligible dèficit de punch, l'orquestra del Teatro Comunale de Bolonya, mentre que el Cor de Cambra de Praga va revalidar la mediocre impressió causada en tot el festival.
Entre les noves fornades provinents d'Estats Units, una de les pedreres més riques de cantants rossinians, la mezzosoprano Joyce Di Donato ocupa un lloc destacat. La part d'Adina pot resultar per moments un pèl massa aguda per als seus mitjans, però la veu és vellutada, la coloratura, espectacular, i l'artista, una frasejadora sensible i expressiva. Ras i curt, magnífica. Més veterà és el tenor argentí Raúl Giménez, estilista excepcional que va compensar la fatiga en el sector més agut de la tessitura amb una lliçó d'impecable classe rossiniana que va fer del seu Selimo un perfecte partenaire de Di Donato. Més opinable és el Califo de Marco Vinco: instrument jove però encara no prou madur (baix? baríton? un entremig?), com tampoc encara estava prou madura la seva interpretació. A més, per molt maquillatge que dugués, en cap moment colava com a pare d'Adina. Carlo Lepore va ser un bufonesc Mustafà (a vegades massa) i Saimir Pirgu va complir amb l'expedient amb la misògina aria di sorbetto d'Alì.


VIATGE ESTUDIANTIL
El 1984 Claudio Abbado i Luca Ronconi signaven a Pesaro la producció que ressuscitava Il viaggio a Reims. Des de llavors, aquesta cantata escènica per a la coronació de Carles X de França, veritable summa dels recursos compositius de Rossini, ha anat visitant diversos escenaris, inclòs aquesta temporada el del Liceu. La producció de Ronconi s'ha reposat en diverses edicions del Festival de Pesaro, però des de fa dos anys l'obra s'ha convertit en un element fix de la programació en una producció semiescenificada d'Emilio Sagi i amb una finalitat ben concreta, donar oportunitat de lluïment als estudiants de l'Accademia Rossiniana. I així ho van fer el dia 13 al Palafestival, en el qual Sagi, davant el decorat ocult de Semiramide, ha creat una passarel·la amb un grapat de gandules d'hotel per la qual deambulen els personatges (molts d'ells doblant com a cor), traient un bon joc escènic de les limitacions d'espai. El muntatge, suposem que modificat, anirà la temporada vinent al Real de Madrid, del qual Sagi és director artístic.
Més problemàtica va ser la direcció musical de Christopher Franklin, substitut de darrera hora de Daniele Pollini, fill de l'il·lustre pianista, que va marxar, segons publicava la premsa italiana, per desacord amb la tria dels cantants. Franklin va quadrar en termes generals la representació, però va haver-hi moments massa esllanguits i un excés de fragor instrumental, sobretot tenint en compte que davant tenia veus joves a les quals no convé forçar la màquina. No obstant, l'Orquestra Simfònica de Galícia va revalidar amb escreix la bona impressió causada a Semiramide.
D'entre els participants més destacats d'aquesta veritable orgia musical rossiniana, cal destacar-ne dos que ja van participar aquesta temporada en L'ocasione fa il ladro del Liceu i el Lliure. David Menéndez va brodar l'ària de Lord Sydney, amb una veu rica, consistent, una gran capacitat per a la floritura i una construcció efectiva i plena de sentit de les frases, alhora que José Manuel Zapata va ser un mel·liflu Conte di Libenskof, sense por en l'estratosfera del paper, i amb uns pianíssims encisadors. Elizaveta Martirosyan va donar un relleu inesperat a les dues grans intervencions solistes de Corinna, i va compartir un duo impecable amb l'elegant, tot i un timbre caprí, Belfiore de Filippo Adami. Eunshil Kim va ser una Contessa di Folleville de mecanisme tan previsible com brillant, mentre que la Marchesa Melibea de Marianna Pizzolato apuntava bones maneres amb una veu susceptible de maduració. Adequats Sonia Peruzzo (Madame Cortese), Wojciech Adalbert Gierlach (Don Profondo) i Federico Sacchi (Trombonok), amb un Don Alvaro (Boris Grappe) que feia la impressió d'haver estar seleccionat més pel físic que per la veu.

Xavier Cester
Avui