Cerca de notícies

Enquesta

Clàssics molt populars

15/10/2006 |

 

Quan el cronista demana més imaginació als programadors no és perquè cregui que les grans obres de popularitat indubtable no paguin la pena. La Novena de Beethoven o La Traviata no són només molt conegudes, són obres mestres impressionants. Ara, hauríem de discutir molt si en aquesta categoria també entren els Carmina Burana d'Orff. Aquesta va ser l'obra triada per obrir la nova temporada dels Concerts Simfònics al Palau i, la veritat, quan és cantada per un cor com l'Orfeón Donostiarra, pletòric fins i tot en les darreres pàgines d'una partitura terrible per a les veus, pocs peròs s'hi poden posar. Afirmar que la versió de José Antonio Sainz Alfaro va ser vulgar és redundant: l'obra és vulgar, i el director del Donostiarra, en lloc de dissimular-ho, va accentuar els contrastos i els efectes, amb un domini mil·limètric del cor, no tant de la Simfònica del Vallès. El sa histrionisme d'un Toni Marsol en gran forma i la perfecta caracterització de Jordi Domènech van deixar en un segon terme l'acidesa de Miki Mori.

Pàgines ultrapopulars també eren presents en el primer concert del cicle El so original que Jordi Savall va dirigir a la llavors encara no Sala Pau Casals. El músic igualadí no podia deixar de fer una incursió en terres mozartianes. Si en molts anys no tornem a escoltar Eine kleine Nachtmusik o la més atractiva Serenata notturna KV239, aquest cronista no es queixarà, molt menys per una Ein musikalischer Spass que, confessem, mai ens ha fet gràcia, tot i que la col·lecció de gags dels músics va ser remarcable. Més, doncs, que el programa o les habilitats de Savall amb la batuta (agraïm-li un Mozart que evita els brutalismes d'altres grups), el més remarcable de la sessió va ser el so opulent, equilibrat, embolcallador, preciós de Le Concert des Nations. Sonant així, que toquin el que vulguin.

Xavier Cester
Avui