Cerca de notícies

Enquesta

Una 'Flauta màgica' entre neurones

23/8/2003 |

 

La Fura dels Baus estrena una versió tecnificada de l'òpera de Mozart a la Triennal del Ruhr.

La Fura dels Baus estrena el 7 de setembre a la Triennal del Ruhr la seva versió de 'La flauta màgica' de Mozart, que inclou conceptes que
Goethe havia treballat per fer-ne una segona part.

El grup català fon el llibret original de Mozart amb l'argument de 'La flauta màgica segona part', de Goethe



Innovadora a nivell visual, amb una Reina de la Nit plena de llum, un Papageno enfilat dalt d'uns talons a manera de drag queen i molta imatge digital; i innovadora també a nivell conceptual, en tant que fon el llibret original de Schikaneder amb l'argument de La flauta màgica segona part que va escriure Goethe, la nova versió de l'òpera de Mozart que proposa La Fura dels Baus "pretén trencar amb l'estètica naïf habitual", segons explica un dels directors del grup, Carles Padrissa.
El muntatge es representarà al Jahrhunderthalle de Bocum -una antiga central elèctrica-, dins la primera edició de la Triennal del Ruhr que dirigeix Gérard Mortier (exdirector del Festival de Salzburg), i combina les veus en directe de l'òpera amb la tecnologia audiovisual a través del vídeo, els efectes especials i les 3D.
Com tots els grans espectacles de La Fura, aquest "ha estat un treball en equip", diu Padrissa; un equip multidisciplinari format per Jaume Plensa en l'escenografia i el vestuari, Rafael Argullol en l'adaptació del llibret, Frank Alleu en el vídeo, Albert Faura en la il·luminació, Àlex Ollé, Plensa i Padrissa en el concepte i Marc Minkowski en la direcció musical.
"La nostra Flauta màgica és la de Mozart, no canviem ni una nota ni variem el llibret -explica Padrissa-. El que sí que hem fet és sintetitzar les parts parlades de l'obra. Rafael Argullol sintetitza en una frase -per exemple, «Qui parla molt, menteix»- discursos llargs i reiteratius. També hi ha una veu en off de dona que parla en lloc dels actors. Argullol ha escrit 25 poesies que fan una relectura filosòfica de l'obra".
Un dels conceptes que més han treballat els furers és la fusió de les dues flautes màgiques existents, la de Mozart amb llibret d'Emanuel Schikaneder i la Flauta màgica segona part, la continuació que el poeta alemany Johann Wolfgang Goethe va començar a escriure tot just quatre anys després que s'estrenés l'obra, el 1795. "Els cantants estan dins de la Flauta de Mozart, però els elements audiovisuals ens permeten mostrar la Flauta de Goethe talment com si es tractés d'un somni. A poc a poc, la realitat i la virtualitat es van fonent per fer una obra".
Gran admirador de Mozart, Goethe va quedar tan fascinat per La flauta màgica que es va proposar, com ja havia fet amb el seu Faust, escriure'n una segona part per ser representada a l'Òpera de Weimar, de la qual va ser director. El resultat va ser aquesta Flauta màgica segona part, que va deixar inacabada en no haver-hi ningú interessat a musicar-la, tot i que encara se'n conserven alguns esbossos. Anys més tard, Schubert musicaria un dels diàlegs de Papageno i Papagena en forma de lied.


Papageno és estèril
La Fura dels Baus ha aprofitat la relació que ja va establir amb Goethe a través de La Damnation de Faust de Berlioz estrenada a Salzburg, per aprofundir en la història del poeta alemany. "Sarastro s'agafa un any d'excedència i se'n va a fer de pelegrí, Papageno no és feliç perquè ho té tot: Papagena, la televisió, el vídeo... viu aïllat i es vol suïcidar. Tamino i Pamina no es poden mirar als ulls perquè la Reina de la Nit els ha ficat dins d'un taüt; Papageno i Papagena no poden tenir fills perquè el semen d'ell és dolent i Sarastro els ajuda fent nens artificials. Tot això és en el text de Goethe, i nosaltres ho fiquem dins d'un somni -el que es veu en el vídeo-, que a poc a poc es va barrejant amb la realitat", diu Padrissa.

La Reina de la Nit mostra les seves cordes vocals ampliades a 20 metres en l'ària de 'coloratura'


Segons Carles Padrissa, "la nostra Flauta s'allunya del component naïf a què la tradició ens ha acostumat en una perversió del que era l'obra originalment. La nostra, com la de Mozart, és una història d'iniciació en què hem treballat la part més màgica i, entre altres coses, hem fet de Papageno un personatge més digne, perquè no sé per què sempre li fan fer tonteries".


Tot dins del cervell
Així, un dels aspectes més impactants de la versió furera és la posada en escena. "Tota l'acció transcorre dins d'un cervell, que es belluga per l'escenari", explica Jaume Plensa. "Es tracta d'un espai mental fet d'aire que s'infla i es desinfla, translúcid i de color blanc per poder acollir les projeccions, i dins del qual hi ha els cantants i s'hi produeixen les accions".
Pel que fa al vestuari, el dissenyador explica que ha treballat el tema de les dualitats. "Tamino i Pamina van vestits de color groc, Papageno i Papagena de color vermell, i la Reina de la Nit i les tres dames de color blau". Aquestes dualitats, el món oníric on passa l'obra és, per Plensa, una manera de "parlar de l'ésser humà, del món de les idees, d'aquell segon en què no estàs despert ni adormit; tota l'obra passa en aquell moment, en un espai on hi caben tots els sentiments".
Albert Faura explica que la il·luminació juga amb les ombres dels ballarins que es mouen dins l'escenografia. "Treballem molt amb les superfícies blanques i els colors complementaris buscant una estètica de còmic. És un espectacle molt lluminós, ajudat també pels vídeos i les últimes tecnologies. La llum juga a potenciar el joc de contrastos i mentides que hi ha a la mateixa òpera. Així, si normalment la Reina de la Nit s'associa a la foscor, nosaltres la mostrem com una font de llum, apareix espurnejant igual que la música. L'argument de La flauta és un joc d'enganys, o sigui que nosaltres també enganyem el públic amb la llum".


Condicionar els cantants
Carles Padrissa parla de la bona col·laboració dels cantants en els assajos. "Un cop es van treure del cap totes les flautes que havien fet, s'hi van posar molt bé. També els hem ajudat amb una sèrie d'elements escenogràfics que els obliguen a comportar-se com nosaltres volem. Papageno, per exemple, va enfilat dalt d'uns esclops molt alts que el condicionen perquè no vagi fent els saltironets infantils que normalment li fan fer; Monostatos canta dins d'una piscina de boles de happy park i la Reina de la Nit va enfilada dalt d'una gran grua i a més porta una minicàmera que mostra les seves cordes vocals ampliades a 20 metres en l'ària de la coloratura".

Marta Porter
Avui