Cerca de notícies

Enquesta

L'art no és fàcil

1/10/2006 |

 

"Ordre. Disseny. Tensió. Composició. Equilibri. Harmonia". Això és el que buscava obsessivament George Seurat en les seves pintures. Almenys, això és el que ens explica Stephen Sondheim a Sunday in the Park with George, un dels grans musicals del compositor nord-americà que fins fa poc es podia veure al Wyndham's Theatre de Londres en un esplèndid muntatge dirigit per Sam Buntrock. Les reflexions de Sondheim sobre l'acte creatiu també estan presents a Merrily We Roll Along, actualment en cartell al Teatre Villarroel gentilesa d'El Musical Més Petit. La perspectiva, tanmateix, és ben diferent.

A Merrily, Sondheim, no sense certs tocs autobiogràfics, mostra com les il·lusions i els ideals d'un compositor i el seu lletrista es van esmicolant de forma progressiva a mesura que es fan grans. L'originalitat és que el camí és mostrat de forma inversa, anant enrere en el temps, amb el punt de partida en aquest Franklin Shepard venut a la comercialitat més grollera. Segurament l'amargor que transpira aquesta obra és un dels motius del seu fracàs estrepitós a Broadway (només 16 funcions arran de la seva estrena el 1981). Una revisió feta el 1985, que va suprimir l'estructura circular del relat al tallar les escenes inicial i final amb el madur Franklin exposant el seu desencant a uns joves graduats (opció que segueix el muntatge barceloní), tampoc es va imposar, tot i que Merrily té una sòlida reputació com a musical de culte, sobretot gràcies a temes com Old Friends i Not a Day Goes By. A més, és una de les partitures més fascinants de Sondheim gràcies a l'habilíssima reaparició i transformació del material temàtic.

Després d'aquest fracàs, Sunday in the Park with George, estrenat el 1984, va suposar un salt endavant creatiu. Una exposició contemporània a les representacions londinenques a la National Gallery, Rebels and Martyrs, mostrava com des del Romanticisme els artistes s'han autorepresentat de forma gairebé mítica com criatures rebels, isolades i patidores. Una mica d'això hi ha en el George Seurat que retrata Sondheim, mentre treballa en La Grande Jatte. El mateix músic explica que "el que volia sobretot era permetre a tothom que no és artista entendre com n'és de difícil el treball artístic". Abandonat per la seva companya, incomprès per tothom que l'envolta, Seurat és tanmateix capaç de crear una obra mestra que el muntatge londinenc, a través d'una brillantíssima animació per ordinador, recrea de forma admirable. Però la moral del conte està en el segon acte, quan un descendent de Seurat, preocupat fins llavors pel finançament i la publicitat necessaris per dur a terme els seus projectes -en la magistral i àcida Putting it Together-, troba el quadern del seu avantpassat amb la màxima citada a l'inici. L'art no és pas fàcil, no. El que el fa fascinant és el repte del "blanc". "Una pàgina en blanc o un llenç. Tantes possibilitats".

Xavier Cester
Avui