Cerca de notícies

Enquesta

De l'òpera a la moda

8/9/2006 |

 

Branagh s'atreveix amb 'La flauta màgica' de Mozart mentre que Streep dóna una lliçó d'interpretació a 'The Devil Wears Prada'

Si la versió cinematogràfica de La flauta màgica firmada per Ingmar Bergman començava amb el públic entrant al teatre, l'adaptació de Kenneth Branagh s'inicia amb un llarg pla seqüència que parteix d'unes trinxeres per enlairar-se fins a un cel ple d'avions i tornar a baixar fins a la línia del front. És una declaració de com l'actor i director irlandès entén l'òpera mozartiana, de la qual ha fet un film lluminós i obert, "sense tancar-lo en la tradició del conte de fades amb què normalment es representa als escenaris".

El novel·lista i actor Stephen Fry firma l'adaptació del llibret en aquesta versió per a tots els públics, ambientada a principis del segle XX. "De totes les dicotomies del conflicte, hem posat l'accent en la dualitat entre la guerra i la pau", explica el director, que s'atreveix amb l'òpera per primer cop. "No en sóc cap expert". Aquest, però, no és el problema. L'òpera no té una estructura tan robusta com les obres de Shakesperare que Brannagh ha traslladat al cinema (Molt soroll per no res, Hamlet...) i ni el fet de ser interpretada per veus de la lírica com Joseph Kaiser (Tamino), Amy Carson (Tamina) i Lyubov Petrova (La Reina de la Nit) supleixen l'emoció d'un espectacle en directe. Se li reconeix una lectura entenedora, alguns efectes a la Harry Potter i un sentit de l'humor a la mida de les expectatives.


Projecció a La Fenice
"Volíem obrir les portes de l'òpera a tothom i vam decidir traduir-la a l'anglès, que és el llenguatge actual del cinema", explica Sir Peter Moores, responsable de la Fundació que finança bona part d'aquest projecte, que ha costat 27 milions de dòlars. Presentat fora de concurs ahir al vespre a La Fenice veneciana, el film congregava després en una festa exclusiva el seu director i els intèrprets, en un sarau al qual feia ombra un altre esdeveniment, al iot del dissenyador Valentino: la presentació del nou perfum de David Beckham i la seva dona, a la qual assistia Meryl Streep, que és a Venècia defensant The Devil Wears Prada.

Basada en un best seller de Laura Weisberger, que durant un any va ser la secretària d'Anna Wintour, directora de la versió americana de Vogue, The Devil Wears Prada parteix d'una idea per sucar-hi pa: satiritzar el món de la moda. Llàstima que el film s'estovi en la previsibilitat i no arribi a les quotes de mordacitat de films com Prêt-à-porter. El diable a què es refereix el títol és l'excel·lent Streep, que en lloc de sobreactuar en el paper de directora histèrica, la perfila continguda, capriciosa i despòtica. "És un personatge inspirat en una persona real, però no és ella, jo m'he basat en molts caps homes que he tingut per construir-la", anota.

No deixa de sobtar que Streep, que fa uns anys va tenir algunes desavinences amb modistos perquè deien que no tornava els vestits que li deixaven, ara, al film, es faci un tip de lluir-ne. De tota manera, comenta: "Si hagués de posar títol a la meva biografia, seria: El diable vesteix texans". La seva interpretació és, de llarg, el millor d'aquesta comèdia compartida amb Stanley Tucci i Anne Hathaway i dirigida per David Frankel, bregat a Sexo en Nueva York.

Marta Monedero
Avui