Cerca de notícies

Enquesta

Thielemann tanca l''Anell' de Bayreuth com el gran triomfador

2/8/2006 |

 

Part del públic del festival va escridassar la direcció escènica de Tankred Dorst.

L' única estrella que hi ha aquí és morta". Ho deia fa pocs dies a Bayreuth el director Christian Thielemann. Es referia, naturalment, a Richard Wagner. Des de dilluns, en què va acabar l'última jornada de l'Anell del Nibelung amb la representació d'El capvespre dels déus, el firmament wagnerià té una altra estrella i és el mateix Thielemann, a qui li va sortir un anell rodó, valgui la redundància. Qui en canvi es va estavellar va ser Tankred Dorst, el director d'escena, a qui una part del públic va saludar amb prolongades i sorolloses esbroncades. En el terreny de les veus, hi va haver de tot i, excepte alguns casos, tot va quedar en la discreció.

El capvespre dels déus, l'obra que tanca la tetralogia wagneriana, suposa musicalment un canvi respecte a les jornades anteriors. Per primera vegada apareix el cor, així com altres elements de l'anomenada gran òpera, que serveixen per desencadenar el final dels déus. Thielemann va dirigir l'orquestra cap a aquest final amb una profunditat i una majestuositat impressionants.

El Siegfried de Stephen Gould i la Brünnhilde de Linda Watson es van moure en el terreny de la correcció sense arribar en cap moment a emocionar. Hans-Peter König, que debutava en el festival de Bayreuth, va fer una poderosa i tremebunda personificació del mal en el seu paper de Hagen, i Mihoko Fujimura va brodar el paper d'una implorant Waltraute, molt més adequat al seu registre local que l'Erda que va cantar en anteriors jornades.
En aquesta última entrega de la tetralogia wagneriana la direcció escènica de Tankred Dorst va resultar encara menys convincent i més incoherent que en les jornades anteriors, amb una falta notable d'un concepte sòlid en què es pogués recolzar i una gran pobresa d'efectes i recursos teatrals. Convertir el palau dels Gibichungs en un hotel per a gent riquíssima i avorridíssima, i el Rin en una claveguera no semblen opcions gaire originals.

Curiosament, les millors veus que s'han sentit al llarg d'aquest cicle han estat totes debutants a Bayreuth. A més del ja citat König, en aquest capítol s'ha de recordar Adriana Pieczonka (Sieglinde), Andrew Shore (Alberich) i Gerhard Siegel (Mimi), que van ser el millor. El pitjor va resultar el Siegmund d'Endrik Wottrich, casualment (o no) un home de la casa, ja que és el company de Katarina Wagner.

Amb el pas del temps, els anells acaben tenint un sol cognom. El del 1976, dirigit musicalment per Pierre Boulez i escènicament per Patrice Chéréau, és l'anell de Chéreau. El del 1983, del tàndem Georg Solti i Peter Hall, porta el cognom de Solti, i el del 1994, de James Levine i Alfred Kirchner, és conegut com l'anell de Rosalie, pel nom de la dissenyadora del vestuari que va causar un gran impacte en el seu moment. El del 2006 que acabem de veure a Bayreuth porta camí de ser conegut com l'anell de Thielemann.

ROSA MASSAGUÉ
El Periódico