Cerca de notícies

Enquesta

Nova i vella 'Flauta'

31/7/2006 |

 

Salzburg substitueix el polèmic muntatge de 'La flauta màgica' estrenat el 2005 per una producció creada fa 11 anys a Amsterdam amb decorats de Karel Appel.

Com es defineix una nova producció d'una òpera? En sentit estricte, hauria de ser un muntatge al cent per cent inèdit o, a tot estirar, una proposta que només s'hagi presentat abans en algun dels teatres que l'haguessin coproduït. En els darrers temps, però, molts coliseus no fan fàstics a qualificar de nous muntatges que ja tenen un grapat d'anys a les seves espatlles: Gerard Mortier a l'Òpera de París és un campió en aquest aspecte.

L'any passat el Festival de Salzburg presentava una nova Flauta màgica dirigida escènicament per Graham Vick, força mal rebuda per públic i crítica. Per a les celebracions mozartianes del 2006 el certamen ha decidit prescindir-ne i oferir -gràcies al mecenatge d'uns milionaris nord-americans- una altra nova producció. O no és tan nova?

El mateix director d'escena, Pierre Audi, comentava a la premsa austríaca que aquesta producció es va estrenar el 1995 a Amsterdam, a l'Òpera d'Holanda, de la qual és director, on s'ha reposat el 1999 i el 2003. Audi reconeix que ha anat introduint diverses modificacions en cada reposició, però que el concepte global és el mateix.

Una producció revisada és una nova producció? La pregunta queda en suspens, però és trist que el programa del festival no digui ni ase ni bèstia. Potser hauria estat més honrat anunciar l'obra com a "producció basada en un muntatge anterior i adaptada per a Salzburg".

Un món de color
El principal actiu d'aquesta Flauta màgica presentada al Grosses Festspielhaus són els decorats de l'artista holandès Karel Appel, desaparegut el maig passat. Roques mòbils, ídols monumentals, flors gegants, un avió per als genis, un cotxe per a Papageno o una piràmide de contenidors són alguns dels dissenys amb els quals va crear un món de conte ple de colors vius i criatures fantàstiques (el vestuari de Jorge Jara també hi ajudava). En aquest sentit, Appel s'afegeix a una llista il·lustre d'artistes que han ofert la seva visió de l'òpera de Mozart, com Oskar Kokoschka al mateix Salzburg, Marc Chagall o David Hockney.

Llàstima que en el fons el muntatge fos poc més que una il·lustració, això sí, ben bonica de veure, de La flauta màgica. Pierre Audi s'ha limitat a explicar la història de forma tan aplicada com plana. Algun detall curiós, com l'escena final amb Sarastro i la Reina de la Nit, un a cada banda de l'escenari, enllaçaria amb la convivència entre contraris que es desprèn del teló pintat per Appel on apareix una gran figura amb pits femenins i penis masculí. Per contra, un humor aigualit i una direcció d'actors poc esmolada treien efectivitat al conjunt. Si el pecat de Graham Vick era voler que el públic pensés massa, el de Pierre Audi és aconseguir que no pensi gens ni mica.

Torna Muti
Riccardo Muti tornava a dirigir la Flauta sense modificar els seus paràmetres, però mostrant-se molt més inspirat que l'any passat, potser perquè ara sí que li agradava el que veia. A més, era fascinant comprovar com d'una mateixa orquestra, l'excepcional Filharmònica de Viena, directors com Nikolaus Harnoncourt i Muti obtenen en pocs dies de diferència resultats tan oposats. El Mozart de l'italià és pura seda, amb perfils amorosits, un legato immarcescible i un bri de preciosisme sonor.

Els canvis en el repartiment van ser en general per millorar, sobretot pel que fa a la fabulosa Reina de la Nit de Diana Damrau. Unes agilitats de gran nitidesa i uns fa sobreaguts clavats a la perfecció anaven de bracet amb una capacitat astoradora per al matís en un rol sovint tractat com un mer canari flauta. Paul Groves era un Tamino d'accents ferms no exempt de certes dosis de dolçor, mentre que Christian Gerhaher encarnava un Papageno amb tota la cura pròpia d'un bon cantant de lied i massa imitada vis còmica.

Entre els repetidors, Genia Kühmeier ha progressat notablement amb una Pamina d'intens lirisme, mentre que René Pape convertia cada frase de Sarastro en un collar de les perles sonores més captivadores amb què es pugui somiar.

Diners en moviment
Curiositats de la vida, el cognom de Pierre Audi és també el nom de la marca dels cotxes que, per dotzenes, es troben al sortir de les funcions i que serveixen per dur a passejar vips i espònsors. No hi ha dubte, el certamen mou molts diners.

Per confirmar-ho, el Salzburger Nachrichten citava aquest cap de setmana un estudi de la cambra de comerç de la ciutat que xifrava en 200 milions d'euros els diners que ingressarà l'economia de Salzburg durant les cinc setmanes de festival, amb una mitjana de 300 euros de despesa diària per visitant. I això sense comptar les no pas barates entrades.

Xavier Cester
Avui