Cerca de notícies

Enquesta

Rei de les ovelles

29/7/2006 |

 

Thomas Hengelbrock signa al Festival de Salzburg una posada en escena d''Il re pastore' que fa aigües.

L'experiència aconsella que quan un director d'orquestra també signa la posada en escena d'una òpera el millor és arrencar a córrer. D'exemples n'hi ha molts, des de Herbert von Karajan, totpoderós patró fa dècades del Festival a qui tothom recorda més per l'habilitat a la batuta que per la seva perspicàcia teatral, fins a un recent i catastròfic Idomeneo a París amb Ivan Fischer. Ai las! Thomas Hengelbrock ha seguit aquest camí amb Il re pastore, representat a l'Aula de la Universitat.

Era d'esperar que representar totes les òperes de Mozart implicaria alguns compromisos, però el que és menys acceptable és que dins d'un festival glamurós es coli una producció indigent com aquesta. Llàstima, perquè era el primer cop que el certamen programava aquesta serenata estrenada el 1775 per celebrar la visita a Salzburg de l'arxiduc Maximilian Franz. El llibret de Metastasio, figura de l'òpera del segle XVIII, segueix l'ascens d'un pastor ben feliç amb les seves ovelles que descobreix que és el rei legítim de Sidó. Mozart va respondre al gènere pastoral, ben allunyat de la nostra sensibilitat, amb una orquestració brillant i unes àries de gran volada.

La mirada distanciadament irònica de Hengelbrock no s'adeia gens amb una obra plantejada com si un grup d'amics la representés amb gestualitat afectada i gags infantils. Arrossegats per les emocions que els personatges experimenten, alguns canviaran la direcció dels seus afectes. Però Il re pastore no és Così fan tutte i la posada en escena feia aigües no només per un concepte equivocat sinó també per la pobra direcció d'actors. Per sort, Hengelbrock es va revelar millor músic al capdavant del seu Balthasar-Neumann-Ensemble.

Tot i això, comença a cansar la brutalitat sonora, els accents explosius, amb escassos (però benvinguts) moments de respir amb què molts conjunts d'instruments originals aborden aquest repertori. Ara bé, el nivell de l'orquestra era millor que el dels cantants, la majoria amb qüestions tècniques de control de l'emissió i recolzament del so encara no resoltes. La millor va ser Marlis Petersen, Elisa de coloratura eficaç; el pitjor, un tenor que més val no anomenar i de qui no se sap si la veu li sortia directament del nas. El seu timbre de cabreta el convertia en súbdit ideal d'aquest rei de les ovelles que, com Manelic, hauria fet millor de no anar a la terra baixa.

Xavier Cester
Avui