Cerca de notícies

Enquesta

Les dues cares de la tirania a Salzburg

27/7/2006 |

 

El festival dedicat a Mozart que té lloc a la ciutat austríaca rep el muntatge que Jürgen Flimm ha realitzat de l'òpera 'Lucio Silla'.

Un dels objectius de l'ambiciós projecte Mozart 22 en què s'ha embarcat el Festival de Salzburg és mostrar tota l'evolució del geni austríac en el camp operístic. Per descomptat, no totes les 22 peces al cartell són obres mestres, però ja fa temps que els títols de joventut han experimentat una merescuda revalorització. És el cas de Lucio Silla, l'última òpera escrita per a Itàlia per Mozart, estrenada a Milà el 1772 per un compositor de 16 anys que ja havia deixat enrere la fase de nen prodigi.

El festival també insisteix en la varietat d'òptiques, musicals i escèniques, amb què ha volgut acostar-se a aquest corpus. La de Jürgen Flimm no és segur que acabi de funcionar. El repte per al director d'escena alemany i director artístic del certamen era complicat. Lucio Silla s'emmarca dins l'opera seria, és a dir, successió de recitatius (aquí força escapçats) i àries per a una trama rocambolesca al voltant del tirà romà que dóna títol a l'obra. Flimm parteix de la premissa que aquesta és l'obra més política de Mozart i mostra les dues cares de la tirania. L'escenari està dominat per la façana del Teatre Olímpic de Vicenza, obra mestra de Palladio, la cara majestuosa del poder que darrere amaga la carcassa de l'artifici sobre el qual se sustenta. L'amplitud de l'escenari de la Felseneitschule li permet, a més, mostrar en un ambient hivernal un poble sotmès a la repressió i els intents conspiratius per acabar amb Silla.

Llàstima que aquest concepte atractiu estigui mal realitzat. Com tants directors d'escena, Flimm no sap què fer amb àries tan llargues i es dedica a marejar la perdiu sense guanys significatius. Hi ha encerts evidents, com un cor laudatori al tirà pagat pel govern, però el desenllaç grinyola. Cert és que el penediment final de Silla és l'aspecte més fluix del llibret, així que fer-lo abdicar sota amenaça i després morir en mans de Cinna no és cap disbarat, llàstima de la pobra realització escènica amb què està resolt i de la contradicció de veure actuar amb violència uns personatges que al llarg de gairebé tres hores s'havien mostrat ben passius.

Qualitat passable
El muntatge de Lucio Silla prové de La Fenice de Venècia, on es va estrenar el mes passat. Tomas Netopil és un més dels joves lleons de la batuta (31 anys) dels escenaris d'arreu. La seva lectura va ser prou àgil, tot i que un xic tova. El repartiment reunit a Salzburg se'n va sortir amb honor, sobretot el planyívol Cecilio de Monica Bacelli i la virtuosística Giunia d'Annick Massis, malgrat que a la deliciosa soprano francesa sempre li falta una mica més de mordent. A bon nivell també la xamosa Celia de Julia Kleiter i l'impetuós Silla de Roberto Saccà, mentre que Verónica Cangemi va patir una mica més amb l'àrdua escriptura mozartiana. Al final, quatre "uuuus!" mal comptats per a Flimm, la qual cosa tampoc constitueix un escàndol seriós.

Xavier Cester
Avui