Cerca de notícies

Enquesta

El gigoló condemnat

23/7/2006 |

 

Don Giovanni també és un símbol poderós: de l'impuls dionisíac (per alguns demoníac), de la recerca del plaer sense cotilles socials ni morals i, per què no, de la llibertat davant estructures repressores. Si començàvem temporada amb el notabilíssim muntatge anys 40 de Lluís Pasqual a Madrid i la continuàvem amb la decebedora contemporaneïtat de Michael Haneke a París, res millor per acabar-la i agafar forces abans de Salzburg que la visió anys 50 de Sven-Eric Bechtolf a Zuric, amb un Don que perfectament pot ser un gigoló sortit de La dolce vita. Deixant de banda el toc exòtic de la serventa negra del Commendatore i el seu tòtem que durà a la mort el protagonista, el muntatge resol molt bé l'equilibri entre dramma i giocoso. El que fa Bechtolf és il·luminar, dins d'un decorat de perspectiva marejadora, la crueltat dels jocs de seducció i rebuig que planteja l'obra, en la qual participen tots els personatges, a la cúspide dels quals, per descomptat, hi ha Don Giovanni.

La seva proposta es recolza, en complicitat amb la direcció en certs punts desconcertant de Franz Welser-Möst, en una enunciació esmolada dels recitatius, en un treball d'actors esplèndid i, sobretot, en un protagonista immens: Simon Keenlyside. Amb la gracilitat hipnòtica d'una pantera, el baríton anglès es mostrava alhora seductor i amenaçador i encisava l'orella, per exemple, amb una serenata a flor de llavi. La complicitat amb el murri Leporello d'Anton Scharinger va ser exemplar. De fet, entre el vigor de la batuta, l'encert de la posada en escena i l'energia de Keenlyside, per primer cop a la vida el cronista va desitjar que l'òpera acabés amb la mort del Don. Magnífic també l'Ottavio de Piotr Beczala, veritable tenor líric i no cabreta que ara es porta, i l'Elvira de Malin Hartelius, suplint amb entrega una veu massa lleugera, tot el contrari de la Donna Anna frígida d'Eva Mei.

Xavier Cester
Avui