Cerca de notícies

Enquesta

L'atleta i el deixeble

9/7/2006 |

 

Els cantants mereixen un punt i a part, sobretot Susan Graham, Ifigènia miraculosa que ja havíem aplaudit a Salzburg el 2000 i que a París encara va superar les millors expectatives, llançant-se sense paracaigudes en aquest volcà de sentiments, amb un cant incendiari, tot i que, encara que sembli contradictori, mantenint una línia impecable. L'Orestes de Russell Braun i el Pílades de Yann Beuron van ser un duo commovedor en les seves mostres d'afecte mutu, amb tota la força de la impotència i la consciència remoguda el primer, amb dolçor el segon.

El 1834, quan la premsa podia estendre's sense por sobre l'art i la cultura, un gluckià de pro com Berlioz va dedicar quatre articles a analitzar Iphigénie en Tauride, l'obra que va decidir la seva carrera musical i de la qual diu que "dans aucune autre partition, le viel athlète de la musique dramatique n'a montré une force de pensée aussi grande et aussi soutenue". El sofert lector entendrà l'alegria del cronista per la feliç coincidència de l'òpera de Gluck amb la reposició a la Bastilla de La damnation de Faust.

Per un cop aparcarem la nostra recança per les escenificacions d'una obra en principi pensada per al teatre de la ment per aplaudir amb entusiasme el festival d'imatges conjurades per un Robert Lepage que va emprar gran varietat de recursos -vídeo, ballarins, acròbates- amb efectes de captivadora bellesa (aquesta Marxa hongaresa marxa enrere quedarà molt de temps en la nostra memòria). En el pla musical les coses van anar prou bé sota la batuta atenta, tot i que no molt precisa, de Patrick Davin. El desgast vocal de José van Dam cada cop és més evident, la qual cosa no va afectar gens un Mefistòfil de subtil ironia, temptador ideal de Giuseppe Sabbatini, un exemple de bon gust en el fraseig, més acurat que la genèrica Margarida de Michelle de Young.

Avui