Cerca de notícies

Enquesta

Sí que van cantar

28/5/2006 |

 

Per motius que no cal aquí escatir, en la crònica d'Ariodante -que avui acaba les seves funcions al Liceu- semblava que no hi va cantar ningú. I tant que n'hi havia, de cantants, així que per deferència al sofert lector farem una mica de reciclatge. Händel va escriure per al castrat Carestini, el primer Ariodante, algunes de les millors àries sorgides de la seva ploma, traduïdes amb vigorosa tècnica i franca expressivitat per Vesselina Kasarova. La qual cosa no vol dir que la mezzo búlgara quedi lliure de blasme: greus artificiosament inflats, trencament abusiu de la línia de cant, amanerament en el fraseig són alguns dels defectes que van embrutir un Scherza infida, tot i això, ple de pathos. Més còmoda en el plany que en el cant d'agilitat, Ofèlia Sala va confirmar la seva versatilitat amb una Ginevra de punyents accents, mentre que la xamosa Dalinda d'Elena de la Merced feia oblidar el desigual concert Händel d'aquest curs. Les òperes del caro sassone no donen gaires oportunitats als tenors, però Steve Davislim va aprofitar de forma excel·lent les que presenta el rol de Lurcanio, als antípodes de l'engolat Rei d'Escòcia del baix Denis Sedov. El cant de Sara Mingardo és un exemple de refinament, i el seu Polinesso es va entregar sense reserves al concepte d'Achim Freyer, llàstima que el volum sigui escàs.

Està Ariodante dins dels plans d'edició de DVDs del Liceu? No estaria pas malament, perquè la seva bellesa plàstica segur que queda molt millor a la petita pantalla que la foscor que domina el Don Giovanni que ara edita Opus Arte. El cronista mai ha estat gran fan d'aquest muntatge de Calixt Bieito, i la proximitat encara li resta enters. De fet, durant més de mitja òpera no es veu res de res. La nerviosa direcció musical de Bertrand de Billy i un repartiment al límit de la resistència física no il·luminen gaire les coses.

Avui