Cerca de notícies

Enquesta

Reconciliació

21/5/2006 |

 

El cronista confessa que l'estiu passat va decidir, al sortir de la representació de Die Zauberflöte al Festival de Salzburg, que aquesta òpera de Mozart no li agrada. Per sort, i abans que l'amic Radigales ens enviï directes a l'infern, la nova producció als Wiener Festwochen, sense ser la vuitena meravella, ha permès que ens reconciliem amb l'obra. El muntatge és un clar exemple de les sinergies que s'han establert els darrers anys entre les escenes operístiques europees: Luc Bondy és el responsable d'aquest certamen que té com a director musical Stéphane Lissner, fins a l'estiu que ve director del Festival d'Ais de Provença, on aterrarà d'aquí a dos mesos aquesta Flauta, i que, com a actual capo de la Scala de Milà, va comptar amb Bondy per a l'Idomeneo inaugural. El problema d'aquestes amistats? Que quan no funcionen et trobes els mateixos raves arreu. No és el cas, tot i que el debut en l'òpera del prestigiós Krystian Lupa genera algunes confusions.

Durant el primer acte ens vam preguntar què dimonis volia explicar el director polonès (la pobresa visual de la proposta no hi ajudava), però quan vam veure dos cossos d'home i dona suposem que en formol a l'inici del segon acte alguna cosa vam començar a capir. Lupa planteja el viatge a la recerca de la identitat d'un Tamino entre catatònic i autista i una Pamina adolorida fins a la follia quan creu que el príncep no l'estima. És aquesta la prova, i no l'aigua i el foc aquí gens presents, que han de superar abans de la reconciliació entre home i dona, l'única possibilitat, sembla dir Lupa, per crear una humanitat harmoniosa. Tan harmoniosa que, en el cor final, trobem agafadets no només Papageno (que es passa mitja funció parlant amb algú que no veiem, suposem que l'anhelada mitja taronja) i Papagena, sinó també Sarastro i la Reina de la Nit. Com era d'esperar, part del públic del Theater an der Wien va escridassar Lupa.

Seguim pensant que Daniel Harding, movent-se la meitat, aconseguiria els mateixos resultats. Tant és, aquesta Zauberflöte ha estat el millor que li hem sentit en òpera al director britànic: dinàmic, com sempre, arrauxat alguns cops, però feliç en el refrescant descobriment a cada compàs de multitud de detalls instrumentals (magnífica tasca de l'Orquestra de Cambra Mahler, però, calia un pianoforte?). Algun tremolor ocasional no va afectar el Tamino heroic i líric a parts iguals de Pavol Breslik, mentre que Helena Juntunen va donar un gran caliu emocional a Pamina. Adrian Eröd va ser el millor Papageno que recordem en viu, espontani, ple d'un humor seriós que donava gruix a un ocellaire que assaboria cada mot. Si la Reina de la Nit de Lubica Vargicová va tenir més bilis de l'habitual, però no el fa sobreagut, el Sarastro del jove baix Günther Groissböck va confirmar que la seva és una veu a seguir. Així es pot entendre la reconciliació del cronista amb Die Zauberflöte.

Xavier Cester
Avui