Barroc en dansa
14/5/2006 |
No pot ser de cap altra manera. El Quadern d'aquesta setmana ha de començar retent amb tristor un sincer homenatge a la figura de Luis Polanco, company, veí de butaca, amic que se n'ha anat massa aviat, de qui, fins i tot des de la discrepància, sempre hem admirat l'entusiasme encomanadís. Anar a concert ja no serà el mateix. Qui sap, potser si l'hagués vist, en Luis potser hauria intentat dur a Peralada el nou muntatge de l'Orfeo de Monteverdi a l'English National Opera. Per ser una companyia que ha viscut en els darrers mesos fortes turbulències que han acabat amb un redisseny radical de la seva cúpula directiva, el nivell artístic s'ha mantingut de forma notable.
La producció de Chen Shi-Zeng és bellíssima, d'una austera elegància en l'ús dels colors i amb una integració magnífica dels ballarins de l'Orange Island Dance Company en l'acció. Perquè un dels encerts de Shi-Zeng és aquesta simbiosi entre la dansa de Java i la música barroca. La fluïdesa ritmada dels seus moviments no pertorbava les emocions de l'obra de Monteverdi, al contrari, les incrementava amb subtilesa: el suau estremiment quan Orfeo es gira de forma fatal cap a Euridice és només un exemple de màgia assolida amb senzillesa. Seria, tanmateix, un error, veient una proposta d'aquesta mena, pensar en un terme tan denigrable com el de la multiculturalitat, que no deixa de ser un neocolonialisme disfressat de bones intencions i banyat de sentiment de culpa, actualització sens dubte del cosmopolitisme que, en la seva Poética musical, Stravinsky contraposa a l'universalisme. Si aquest comporta "la fecunditat d'una cultura estesa i comunicada arreu", el cosmopolitisme "no preveu acció ni doctrina i comporta la passivitat indiferent d'un eclecticisme estèril".
En aquest Orfeo, com tot a l'ENO, cantat en anglès, cor i solistes es van integrar sense problemes a la dansa, en especial el protagonista, John Mark Ainsley, un Orfeo excepcional d'eloqüència en la joia i el dolor, negociant de forma impecable les virtuosístiques vocalitzacions de la partitura i fent palès amb els accents sempre precisos el camí cap a la solitud del cantor traci. Dignes d'aplaudiment també el versàtil Tom Randle com a Apol·lo i pastor, i la tendra Música i Esperança d'Elizabeth Watts. En canvi, la fusió (un altre terme que ens fa al·lèrgia) entre els músics de l'ENO i els de l'Orchestra of the Age of the Enlightment no va ser del tot feliç. No acabem d'entendre l'opció de l'ús d'un diapasó modern, però el principal problema és que la direcció de Laurence Cummings, correcta en termes generals, va ser també força matussera. Dit d'altra forma, del fossat no en sorgia la mateixa poesia que a l'escena. En tot cas, una de les obres mestres del primer barroc ens serveix de pòrtic ideal per donar una mirada al Festival de Música Antiga que aquests dies es desenvolupa a casa nostra.
Xavier Cester
Avui