Cerca de notícies

Enquesta

Oficis orfeonístics

9/4/2006 |

 

Pocs textos han tingut tanta bona fortuna com el de la missa catòlica, inexhaurible inspiració per a compositors de totes les èpoques i estils, en la qual cadascú resol segons la seva sensibilitat els reptes que planteja una estructura rígida i alhora rica en possibilitats. Dos dels exemples més extraordinaris han ocupat les darreres setmanes l'atenció de l'Orfeó Català, i tots dos han demostrat de nou el bon moment que viu el cor dirigit per Josep Vila.

Dins del cicle Palau 100 va ser el torn de la Missa in tempore belli de Haydn, segona de les sis darreres grans misses del compositor austríac i una de les més escoltades a casa nostra (una nova prova de l'escassa imaginació dels programadors, la temporada vinent la interpretarà l'OBC). La cohesió del cor, ja sigui en els grans esclats o en els passatges més delicats, va ser ben aprofitada per Antoni Ros Marbà en una lectura contrastada entre l'amenaça de les fanfàrries de trompetes i timbales -Haydn va compondre la missa mentre les tropes napoleòniques s'apropaven a Viena- i l'esperança -els insistents Dona nobis pacem amb què es clou l'obra. El discret quartet solista va quedar redimit per la intensitat de la soprano Olga Pasichnyk, mentre que la Real Filharmonia de Galícia, orquestra de la qual Ros Marbà és titular, va mostrar la mateixa eficiència no exempta de rudesa que havia marcat el seu pas per la Simfonia núm.39 de Mozart.

Mozart era el protagonista absolut d'una nova sessió d'Els Diumenges al Palau, amb un dels dos grans torsos sacres que l'aniversariat compositor va deixar inacabats, la Missa en do menor K.427. Amb efectius més nombrosos que en Haydn, l'Orfeó va mantenir en termes generals el llistó -hi havia, a més, l'impacte recent de la mort d'una soprano de la formació-, tot i algunes descompensacions en els passatges a doble cor, però el resultat global del concert va ser menys reeixit. Les causes són diverses, començant per una resposta molt mediocre de la Simfònica del Vallès (vent desajustat, corda amb problemes d'afinació). La concepció monumental de Josep Vila era coherent amb els efectius corals amb què comptava, i va funcionar en un Kyrie entre el fervor i la reverència o un incisiu Qui tollis, però el conjunt era feixuc, la tensió, discontínua, i hi va haver fragments -la fuga del Cum Sancto Spiritu- on l'edifici sonor estava a prop del col·lapse.

La intercalació en la missa del motet Sancta Maria, Mater Dei i de la Sonata d'església K67 hauria estat més coherent si no haguessin estat només llegides. Pel que fa a l'edició emprada, Vila va optar per la de Franz Beyer, que recupera per a l'Agnus Dei final la música del Kyrie. En el capítol de solistes, les dues sopranos tenen la part del lleó i María Espada i Elena Copons no van decebre, més alada i lluminosa la primera, menys àgil però amb més cos la segona.

Xavier Cester
Avui