Cerca de notícies

Enquesta

Amants a les estrelles

19/3/2006 |

 

El Met de Nova York és reconegut per la seva capacitat d'atreure les estrelles canores més brillants i presentar-les en muntatges sovint d'un conservadorisme esfereïdor que, tanmateix, solen generar els aplaudiments d'un públic envellit, content de contemplar boniques vistes des de la butaca. Aquest era el cas de la nova producció de Roméo et Juliette de Gounod, que, presentada a la tardor, tornava al Lincoln Center amb una parella excepcional, Natalie Dessay i Ramón Vargas. La soprano francesa sembla, per sort, haver superat els problemes que, per dos cops, han interromput la seva carrera i va oferir una interpretació commovedora de la jove Capulet. El que més astora és la seva capacitat d'oferir noves perspectives de música que un ha sentit mil i un cops, com el vals Ah! Je veux vivre, convertit no en un simple desplegament de pirotècnia, sinó en una manifestació palpitant dels anhels de vida de Juliette. El cas de Dessay és certament curiós, el d'una cantant atrapada per la seva veu, un temperament dramàtic limitat per un instrument lírico-lleuger. Malgrat tot, la soprano mai força els seus recursos, i en pàgines més líriques com Amour ranime mon courage va fer diana.

Al seu costat, Ramón Vargas va trobar en Roméo un paper ideal per a la seves capacitats, amb un fraseig només marginalment menys mil·limètric que la seva partenaire i aguts espectaculars. En una obra construïda a partir de quatre duos entre els protagonistes, la compenetració entre Dessay i el tenor mexicà va ser total. Cal destacar també l'irreprotxable Mercutio de Stéphane Degout i el ferm Frère Laurent (convertit aquí en un amic de l'ampolla) de Kristinn Sigmundsson. Bertrand de Billy, exdirector musical del Liceu, on no sembla pas que hagi de tornar, ha trobat en el Met un dels centres de la seva activitat. Llàstima que la seva batuta seca no extragués tots els colors de la partitura de Gounod; per sort va reduir les dosis de sucre i sentimentalisme barat que sovint afecten aquest repertori.

Què en podem dir, de la producció de Guy Joosten? Només un detall: el públic va aplaudir al començament del Nuit d'hyménée al veure els dos amants de Verona flotant sobre un llit envoltat d'estrelles. A Peter Gelb, el nou boss del Met, li costarà canviar els hàbits d'un públic avesat a la cursileria més extrema i que es va veure aquí reconfortat pel vestuari renaixentista de Jorge Jara i uns decorats amb fons arquitectònics que creaven un embús de tràfic per al cor. El muntatge girava al voltant de tot de fenòmens celestes (eclipsi de sol inclòs) i estris astronòmics, no sabem si per subratllar la mala estrella dels protagonistes o com a premonició que el muntatge s'estavellaria per la manca d'idees. Com mai ens cansarem de repetir, no es tracta d'una dicotomia entre produccions conservadores i radicals, sinó entre bons i mals muntatges.

Xavier Cester
Avui