Cerca de notícies

Enquesta

El temps recobrat

12/3/2006 |

 

Vivim en una època on sembla que el temps s'accelera més enllà de la capacitat humana per assumir-ho: els esdeveniments se succeeixen a ritme frenètic, les innovacions tecnològiques se superposen a un ritme tan histèric que el que ahir semblava ultramodern avuit ja està periclitat, l'allau d'informació que ens cau a sobre des de tots els àmbits no deixa respirar. Tot i això, paradoxalment, aquesta també és una època en què, almenys a nivell musical, el temps ha deixat d'existir o, més ben dit, tots els temps existeixen alhora. Els diversos mitjans de reproducció mecànica del so i la imatge han aconseguit el que era impensable fa poc més d'un segle: que tota la música de totes les èpoques i països estigui disponible. A nivell interpretatiu, els efectes no són menys devastadors: els músics d'avui dia no han de competir (maleïda paraula) amb el record més o menys esmunyedís dels seus antecessors, sinó amb el testimoni fefaent dels intèrprets del passat. Un passat que es fa present cada cop que premem el botonet del play.

La temptació, esclar, és la de pensar que qualsevol temps passat va ser millor, temptació que el cronista rebutja amb la mateixa ferma convicció amb què sant Antoni rebutjava el dimoni. Esclar que a vegades el dimoni ens ho posa molt difícil. Testament acaba d'editar en cinc DVDs els deu concerts que Arturo Toscanini va gravar, entre 1948 i 1952, al capdavant de la Simfònica de la NBC. Rectifiquem, no eren gravacions, sinó transmissions televisives en directe, un fruit col·lateral del treball del director italià amb una orquestra creada expressament per a ell per l'emissora NBC, la qual entre 1937 i 1954 va difondre el seu art per les ones radiofòniques. Pregunta al marge: serà internet l'alternativa a la deixadesa de les nostres televisions?

Els mites, quan els veus de prop, molts cops cauen. No és el cas de Toscanini. Aquestes filmacions, tot i la qualitat fluctuable de la imatge (el so, però, és magnífic) i la pobresa de molts enquadraments, són impagables. Primer per la imatge d'un director poc espectacular si es vol, amb una batuta enèrgica i incessant i una mà esquerra usada amb més parsimònia, però que quan es bellugava per moderar el so d'una secció, acompanyat d'una mirada penetrant, l'efecte era immediat. I aquí potser està el secret d'aquest venerable octogenari que ens apareix a la pantalla: la seva mirada inquieta, el seu rostre a vegades sofrent que denota la intensitat fanàtica amb la qual tradueix els pentagrames. Ja sigui en una fulgurant Novena de Beethoven, en una Aida redimida per ell d'un repartiment desigual o una monumental Primera de Brahms, la implacabilitat de l'estil toscaninià deixa sense respiració i fa que pensem que és ineluctable, que és impossible que allò soni de cap altra manera. Per descomptat, és mentida, però només els grans mestres, com Arturo Toscanini, poden crear aquesta sensació.

Xavier Cester
Avui