Cerca de notícies

Enquesta

La druïdessa improbable

19/2/2006 |

 

La veu de la natura i la veu de la raó podien cridar a l'oïda interna del cronista errant que no, que Edita Gruberova no pot ser una bona Norma. La cantant eslovaca és una soprano eminentment lírico-lleugera fins a la mort (aquesta temporada ha interpretat la seva 200 Zerbinetta a l'Òpera de Viena), en cap cas una dramàtica d'agilitat, tot i que fins ara sempre hem tret la bandera blanca davant les seves interpretacions de les grans heroïnes belcantistes amb les quals ha rendit als seus peus els públics germànics i del Liceu (¿tindria el mateix resultat en altres zones?). La seva gravació discogràfica de l'òpera de Bellini no va eliminar l'escepticisme; esclar que els micròfons no solen fer justícia a la seva veu. Amb tot plegat, ¿per què amb la prova empírica del directe raó i natura van ser derrotades sense pietat? Misteris dels grans artistes.

L'Òpera Estatal de Baviera, un dels feus de Gruberova, va ser el marc de la seva primera Norma escènica (ja l'havia interpretat en concert a Tòquio, Baden Baden i Viena). D'entrada, hem de deixar molt clares dues coses. Primera: Gruberova és una cantant molt, però que molt intel·ligent; les evidents mancances en el greu i la manca de pes en els passatges més declamats van quedar dissimulats amb una habilitat quasi demoníaca. I segona, Gruberova és una veritable bèstia escènica. La seva denúncia dels vicis pels quals Roma caurà, la seva confrontació amb Pollione al final del primer acte, els dubtes a la Medea sobre matar o no els seus fills demostraven que un murmuri pot ser igual d'incisiu i/o feridor si s'emet amb la imprescindible tensió interna.

Però esclar, Gruberova també va cantar a les mil meravelles, amb una elegíaca Casta diva en la seva tonalitat original (més aguda) de sol major i una cabaletta amb tota la pirotècnia de rigor (llàstima que les ornamentacions no fossin gaire maques), sempre amatent a fer creïbles totes les facetes del personatge, de sacerdotessa respectada a dona enamorada, després despitada i amb fúria venjadora per acabar amb la tendresa del perdó i l'autosacrifici. La tan lloada tècnica de la soprano eslovaca no es manifestava només en el cant d'agilitat, sinó, sobretot, en la paleta riquíssima de colors, dinàmiques (impressionant messa di voce), esfumatures i detalls que va exhibir al llarg de la funció.

El timbre de Gruberova va establir una aliança químicament perfecta amb l'Adalgisa de Sonia Ganassi (magnífica Elisabetta davant la Stuarda de l'eslovaca al Liceu). L'homogènia veu de la mezzosoprano italiana, sense aquests greus de pit inflats i artificiosos que algunes col·legues empren per crear més efecte (només passatgeres tensions a l'agut deslluïen el conjunt) i un fraseig de gran classe, senyorívol i elegant, ideal per a les emocions de la novícia, va ajudar a fer dels dos grans duos amb Norma els moments més deliciosos de la vetllada.

Xavier Cester
Avui