Cerca de notícies

Enquesta

Tot el poder a la música

15/1/2006 |

 

La separació que Brecht demana entre intèrpret i paper, en òpera, és impossible per la presència d'un element distorsionador: la música. "¿Com es pot fer teatre distanciat si la música, per natura, prohibeix el distanciament i obliga l'espectador a confondre la seva vida interior amb ella? [...] ¿Com es pot cantar des de l'exterior del personatge?". Beaussant cita Strehler: "No es pot".

Heus ací el punt central del llibre: en l'òpera la senyora absoluta és, ha de ser la música. Per això l'arribada als darrers decennis de directors provinents del teatre ha distorsionat el panorama. Alguns han optat per mutilar de formes diverses el text (la partitura), d'altres, simplement per fer "esclatar" l'obra, "distraient l'espectador, impedint que naixi en ell allò que vol, que exigeix la música".

Aquest és un terreny relliscós, el sentit d'una peça musical pot ser tan ampli com el nombre d'espectadors, però és cert que el cronista, molts cops, ha pensat que el que estava veient no lligava amb el que escoltava: Isolde arribant impàvida davant l'agonitzant Tristan amb les mans dins les butxaques de la gavardina (Christoph Marthaler a Bayreuth); la munió de jovenets despullats que alegra, sens dubte, la vista, però ofega la força d'un passatge orquestral corprenedor (Bieito al Wozzeck liceista).

La responsabilitat recau, també, en els músics, els directors d'orquestra que han d'acotar el cap davant els directors d'escena. Beaussant crida a les armes: "I vosaltres, els músics, relegats al rang que teníeu al segle XVIII: el de criats". I, esclar, ens falta el públic, habituat ja als xiulets barrejats amb ovacions al final d'una estrena. Deixem la paraula final a Philippe Beaussant: "El públic sempre té raó. Li manca potser el valor per afirmar-la i aixecar-se per sortir al mig d'un espectacle [...]. Una sala buida al final d'un mal espectacle...Hom somia...".

Avui