Cerca de notícies

Enquesta

En mans dels directors

8/1/2006 |

 

Hi ha tòpics i rutines en què és inevitable caure, també (o sobretot) en els diaris, com els tradicionals balanços de final d'any, que serveixen poc més que per mirar enrere i treure la conclusió que, toquem fusta, l'any següent serà millor. El cronista no en farà cap perquè ja dóna els seus premis cada final de temporada, que és un termini més natural que l'any natural. L'altra cara de la moneda són les previsions per Cap d'Any del que s'esdevindrà en els futurs 364 dies (descomptem l'1 de gener, que no hi ha premsa), previsions que, si es comprovessin el 31 de desembre, en el 90 per cent dels casos estarien incompletes. Com tots els negocis d'aquest Quadern van, de nou, per temporades, tampoc tindria gaire sentit repetir el ja dit fa no pas gaire, i sobre les grans efemèrides tipus any Mozart o centenari Xostakóvitx, hi haurà més dies que llonganisses per parlar-ne.

Com que també ens queda enrere la carta als Reis, la solució per no apartar-se en excés del pensament dominant en aquestes dates és comentar el que esperem del 2006. Ho podem resumir en una simple frase: que els directors facin bé la seva feina. D'això depèn en gran mesura que la nostra vida musical sigui al més saludable possible. Un exemple ben recent: Sebastian Weigle i Wozzeck de Berg. Més enllà de l'enrenou que pugui provocar la producció de Calixt Bieito -sens dubte a desgrat seu, el director català ha esdevingut ja tot un símbol independentment de la qualitat, aquí notable, de la seva feina-, la pedra sobre la qual es fonamenta l'estimulant resultat de la funció és la batuta de Weigle i el cada cop millor rendiment que extreu de l'orquestra del Liceu.

Un rendiment, tanmateix, que no hauria de ser d'aquest nivell només quan al capdavant hi ha el seu director musical, sinó que hauria de tenir una regularitat més gran al llarg de la temporada. El bon gust deixat per Riccardo Frizza a Semiramide és un senyal positiu que anem en la bona direcció. Per descomptat que, en la majoria de teatres, el director musical no és necessàriament la peça central de l'engranatge, supeditat a gerents i directors artístics de tota mena que són els que realment tallen el bacallà (diners i programació). Rosa Cullell ha d'afrontar els perills de morir d'èxit, és a dir, com l'increment frenètic de l'activitat per satisfer una demanda creixent ha revertit en un considerable forat en les finances del teatre. Comprometrà això la política artística? De moment, ja hi ha hagut alguns damnificats, com les retallades en els espectacles familiars (no en els escolars), ja que el trasllat a l'Auditori de Cornellà no ha estat pas un èxit. Sigui com sigui, el fitxatge de Weigle s'ha confirmat com tot un encert, perquè, com no ens cansarem mai de repetir, el nivell real d'un teatre no el donen els divos de torn ni els muntatges més o menys vistosos, sinó la qualitat de les forces estables.

Aterratge imminent
Un altre director aterrarà aviat a l'Auditori, Eiji Oue, del qual, quan el seu nomenament com a titular de l'OBC va ser anunciat, semblava que l'única dada que interessava era la seva nacionalitat. La pressió serà considerable, perquè després de dos directors amb aportacions sens dubte positives tot i que divergents, que per causes diferents no han acabat de quallar, potser ja va sent hora que l'orquestra trobi un rumb fix i definit.

Esclar que, un cop més, la nau no la comandarà sol Oue. Com al Liceu, és el director general qui té bona part del control del timó. El repte, tanmateix, és diferent. Joan Oller és a les portes del creixement de l'Auditori a través de la nova sala de cambra, el retorn de la Polivalent per acollir l'Espai, als quals s'han de sumar la ja instal·lada Esmuc i l'arribada del Museu de la Música. ¿Tindrem un equivalent de la Cité de la Musique de París, amb els vessants interpretatiu, pedagògic i museogràfic anant en la mateixa direcció? ¿O serà un monstre multicèfal d'energies centrífugues?

Part de la resposta deu estar en el nou pla director de l'Auditori, del qual esperem saber-ne aviat el contingut. Esclar que, desconfiat de mena, el cronista recorda els contractes programa del Liceu que deuen servir perquè les institucions s'autocongratulin per com de bé fan la feina i, després, descobrir que les sumes i les restes no surten. Oasi com som, ningú ha qüestionat mai res de l'afer.

Per sort, encara hi ha directors que ens permeten somiar, fins i tot en un marc adotzenat com el concert de Cap d'Any de Viena. Mariss Jansons creia en el que feia, no anava només a cobrar el xec i veure el seu rostre suat retransmès per mig món, per això la seva defensa del paper de la música en el nostre futur com a civilització va ser una pluja revivificant d'aigua fresca. Sempre és bo estar en mans de directors com ell.

Xavier Cester
Avui