Cerca de notícies

Enquesta

L'òpera perd oli

8/6/2003 |

 

Adolfo Planet edita 'Del armario al escenario', volum en què estudia les relacions entre homosexualitat i teatre líric.

Només cal donar una ullada atenta a les funcions del Liceu o de qualsevol teatre d'òpera per adonar-se que el públic homosexual constitueix un sector important dels assistents.

Adolfo Planet no s'oblida de fer uns apunts sobre la 'màfia rosa', els gais que gaudeixen de poder i influència en el món de la lírica



Com gairebé sempre, han estat els autors anglosaxons els que han obert la línia d'estudi de les relacions entre homosexualitat i òpera, un tema que, com l'amor que no s'atrevia a dir el seu nom, cada cop és menys ocult.
En un cantó estaria The Queen's Throat, de Wayne Koestenbaum, un volum pioner en el seu intent d'explicar per què l'òpera i les seves dives atreuen tant els gais. Per una altra banda, es troba la queer musicology o musicologia marica, defensada per autors de prestigi com Philip Brett, que intentaria aplicar al terreny musical sistemes d'anàlisi similars als que ja s'empren en literatura o història de l'art, i que han donat un nou èmfasi a la identitat sexual com a element per explicar les obres d'art i els processos creatius dels seus autors.


Fauna operística
En un terreny a cavall d'aquests dos vessants es situa Del armario al escenario: La ópera gay, d'Adolfo Planet, editat per La Tempestad, un estudi pioner a l'Estat. L'autor reconeix que "no sóc musicòleg ni especialista en òpera", sinó metge, això sí, amb un màster en sexologia, per això ha preferit adoptar una perspectiva "divulgativa i accessible".
Als dos primers capítols, Planet analitza "la fauna que es reuneix als teatres d'òpera" i intenta respondre diverses preguntes, com per què aquesta fauna la integren més aviat gais que no pas lesbianes. Les "opera queen que es mostren tan àcides en les seves crítiques" o les raons per les quals s'idolatren "unes dives i no unes altres", la predilecció per les sopranos lleugeres per davant de les dramàtiques i les imatges que han associat òpera i homosexualitat -des de Tom Hanks emocionant-se a Philadelphia amb la veu de Maria Callas cantant La mamma morta (un moment que Planet qualifica de "maniqueu") fins als còmics de Nazario o Tintín amb l'omnipresent Castafiore- són alguns dels temes que desfilen per aquesta primera secció, sense oblidar uns apunts sobre la màfia rosa, els gais que gaudeixen de poder i influència en el món de la lírica.
Parlant de la Callas, no podia faltar tot un capítol dedicat a la "diva per excel·lència", el títol del qual ja evidencia prou el tarannà del volum: "Mari[c]a Callas, diosa tutelar". A més de la seves visites a l'Estat, i de l'oportunitat frustrada d'una Norma el 1947 al Liceu, teatre en el qual només actuaria en un recital el 1959, Planet també segueix les relacions de la diva grecoamericana al llarg de la seva carrera amb eminents homosexuals com Dimitri Mitropoulos, Leonard Bernstein, i, sobretot, Luchino Visconti, el qual ajudaria de forma decisiva a modelar la personalitat dramàtica de la Callas.
Un dels capítols més originals és El macho cantor, en el qual l'autor aplica la seva experiència mèdica per explicar com "les hormones i el sexe influeixen en l'art de cantar i en el cantant". Una curiositat, "la caricatura del gai amb veu aguda i xisclaire" no es correspondria amb la realitat. "Alguns estudis mèdics han detectat als gais nivells superiors de testosterona que a la població heterosexual". Conseqüència: el clixé de la ploma se n'aniria a l'aigua perquè els gais tindrien veus més fosques. En el mateix apartat de tipologies vocals, Planet també es fixa en els castrats, des de les seves arrels a l'Espanya mossàrab fins als esclats enlluernadors de Farinelli.


'Hit parade' de cantants
No podia faltar, en el darrer capítol, una petita història de l'òpera a partir de títols que tenen més o menys connotacions homosexuals. Més o menys, perquè a vegades Planet hi aplica una imaginació colorista, la mateixa que va salpebrant un volum que oscil·la entre l'anàlisi seriosa i el mer petardeo: seria difícil trobar enlloc més un llistat dels tenors (pocs) i barítons (uns quants més) més atractius en els escenaris operístics.
En tot cas, a partir de la comtessa Geschwitz de la Lulu d'Alban Berg, l'òpera del segle XX ha anat mostrant, amb intermitències i eufemismes variables (l'ambigüitat més o menys acusada d'alguns títols de Britten, sense anar més lluny) personatges homosexuals, en un procés de creixent visibilitat que culmina en peces com Harvey Milk, de Stewart Wallace, un dels més famosos activistes del moviment gai als Estats Units i regidor de l'Ajuntament de San Francisco, assassinat el 1978. Un final ben operístic.

Xavier Cester
Avui