Cerca de notícies

Enquesta

La caiguda del règim

24/12/2005 |

 

Daniel Barenboim dirigeix a Berlín un nou muntatge de 'Borís Godunov', de Mussorgski, en què el jove dramaturg rus Dmitri Txerniakov mou l'acció al futur.

Ascensió, esplendor, decadència i ensulsiada. Aquest sembla ser, segons ens ensenya la història, el destí ineluctable de tots els imperis, de tots els grans poders autoritaris que hi ha hagut i hi ha. O hi haurà. L'aplicació al futur d'aquesta màxima és un dels trets distintius de la nova producció a la Staatsoper de Berlín de Borís Godunov, la gran òpera de Modest Mussorgski.

El canvi d'ubicació temporal de les òperes respecte a l'argument original és ja un fet comú a la majoria d'escenaris lírics: Don Giovanni a l'Espanya franquista de postguerra, L'elisir d'amore a la Itàlia mussoliniana i L'anell dels Nibelungs en plena revolució burgesa són només tres exemples d'un fenomen que ja gairebé no estranya ningú.

Per a aquest Borís, el jove dramaturg rus Dmitri Txerniakov trasllada el regnat del tsar a qui se li atribueix l'assassinat del fill d'Ivan el Terrible al futur, en concret del 2012 al 2019, respectant, això sí, els set anys en què passa l'acció d'aquesta obra inspirada en Puixkin.

D'aquesta forma, Txerniakov defuig la inundació d'icones, corones i daurats que formen part de l'imaginari associat amb aquest títol, sobretot en els muntatges russos de caire més tradicional.

Tot i la brillantor del decorat dissenyat pel mateix Txerniakov, una gran plaça envoltada d'edificis, bars de disseny i el que sembla una estació de metro, d'entrada la proposta no convenç perquè el buscat realisme topa amb solucions escèniques un xic puerils, com l'excessiva insistència en extres parlant per mòbils, en un intent per donar una imatge més actual. De fet, el futur de Txerniakov és ben poc futurista, molt semblant al nostre present.

Esclar que potser aquesta és la idea. La lògica de la producció es va imposant de forma gradual, el lent procés de descomposició del poder d'un líder adulat inicialment per les masses es va mostrant a través de detalls reveladors. Un atemptat terrorista marca el punt d'inflexió d'aquest règim que cau en el pendent de la por i la repressió.

Veritat o mentida?
Refugiats al carrer, vandalisme i violència entre la població civil mateixa que malda per sobreviure davant la indiferència dels poderosos i l'apagada total de la llum són els darrers graons de la decadència de Borís. De fet, quan tots els llums es van apagar a l'escenari i el cor va haver de sortir amb lots, el desconcert del públic va ser absolut. ¿Era una veritable incidència tècnica (les acomodadores van obrir les portes de la sala) o un efecte més de la posada en escena? En aquest moment es van sentir xiulets aïllats a la Staatsoper, potser perquè al públic no li agrada gens no saber si el que passa és de veritat o de mentida.

Al cor de l'òpera, l'autòcrata, aquest Borís que acaba abandonat per tots, envoltat de cadàvers, mig trastocat. Txerniakov no té una mirada comprensiva cap al tsar, el mostra insegur, violent fins i tot amb el seu fill. Tot i així, la seva fi enmig de la ruïna del seu poder és colpidora. És llavors quan el gran calendari electrònic que presideix el decorat es posa a zero. El temps s'atura, la història acaba, qui sap (segur que sí) si per tornar a començar.

El tsar Daniel
Daniel Barenboim viu un moment especialment pletòric. El Generalmusikdirektor de la Staatsoper va incorporant de mica en mica l'òpera russa al seu repertori -si res no falla, el 2007 inaugurarà el Festival de Salzburg amb La dama de piques-. Com a director líric, Barenboim sol tenir una visió més simfònica que vocal, sense fer concessions als cantants (quan deixa anar tota la potència de la magnífica Staatskapelle no pren presoners), sense que això impliqui anar-hi a la contra, al contrari, sempre respira amb ells.

El músic argentino-israelià va optar per la versió original de l'obra de Mussorgski en sentit estricte, és a dir, sense les barreges que va fer el Liceu la temporada passada. La genial originalitat tímbrica del compositor rus va quedar immillorablement servida per la fervorosa batuta de Barenboim, en una lectura que va fer justícia a tota la negror de la doble tragèdia, la del poble rus i la de Borís, de l'obra.

En el seu primer acostament al paper protagonista, René Pape va exhibir totes les qualitats que l'han convertit en un dels millors cantants de l'actualitat. La impressionant bellesa de la veu, la perfecció del legato, les esfumadures en el fraseig, la seguretat en l'agut, l'entrega com a actor (com va fer creïble la desferra humana en què esdevé Borís!) van ser alguns dels elements d'una interpretació memorable que, fet extraordinari, encara pot madurar més.

El repartiment, integrat bàsicament per membres de la companyia de la Staatsoper, va ser de gran homogeneïtat, sobresortint el Xuiski de Stephan Rügamer, el Pimen d'Alexander Vinogradov, l'Innocent de Pavol Breslik (brutalitzat per la quitxalla) i el Varlaam de Maxim Mikhailov.

A la Philarmonie
Incansable, Barenboim va conjugar les funcions de Borís Godunov amb concerts al capdavant de la Filharmònica de Berlín on, de nou, la música russa va ser la protagonista. La passió de la Cinquena simfonia de Txaikovski es va donar la mà amb la precisió rítmica de la Simfonia dels psalms. El deliri del públic va fer que el director tornés a saludar quan l'orquestra ja havia buidat l'escenari: Berlín estima Barenboim.

Xavier Cester
Avui