Cerca de notícies

Enquesta

Després de la tempesta

18/12/2005 |

 

Un detall curiós: la llibreria Rizzoli, a les Galeries Vittorio Emmanuele de Milà, oferia a meitat de preu un voluminós llibre sobre Riccardo Muti i la Scala. El darrer bastió ha caigut, el músic estrella torna a cedir el lloc davant del gestor programador estrella, en un procés imparable arreu però no per això necessàriament bo per al món de l'òpera. Passada la tempesta que va posar el punt final als dinou anys del director italià al capdavant del teatre milanès, Stéphane Lissner sembla que ha dut la calma necessària a la Scala i, de moment, totes li ponen. D'acord, la primera temporada (per a la qual deu haver tingut ben poc marge) no és per tirar coets, excepte pel que fa al retorn de grans batutes exiliades en l'era Muti, com ara Chailly i Gatti; esclar que si fem cas del Festival d'Ais de Provença, que encara dirigeix Lissner, la seva oïda a l'hora de fer càstings està molt menys afinada.

Després de tot, res millor per obrir temporada que les tempestes, físiques i emocionals, d'un gran Mozart com Idomeneo. Com si fos l'Àngel custodi del Spadarino exposat en la mostra Caravaggio i Europa en el veí Palau Reial de Milà (certament, Caravaggio és el pintor de moda), Lissner es va asseure a la primera llotja del prosceni per no perdre's el seu protegit Daniel Harding en acció, ja que des d'Ais ha estat un ferm impulsor de la seva carrera.

El que en principi podia ser qualificat com a Daniel a la fossa dels lleons, al final va esdevenir un èxit notable del jove director britànic, potser perquè, a diferència de la diva Maria Callas, Riccardo Muti no ha deixat vidus a la Scala.

Amb un evident progrés respecte a les direccions operístiques que li havíem escoltat a Ais, Daniel Harding va respirar molts moments amb la música, no la va empènyer sense pietat, i va acaronar alguns dels moments més sublims d'una partitura amb massa talls per al nostre gust, com tot el cor final del primer acte -no va seguir l'exemple d'un altre mentor, Simon Rattle, amb la seva dilatada lectura a Glyndebourne. Hi va haver, tanmateix, irregularitats, un sentit del fraseig massa atomitzat, sense prou visió de la llarga distància, finals de frase excessivament secs i alguna brutalitat sobrera. El principal defecte va ser, malgrat tot, el so emaciat que, seguint la praxi historicista, va exigir a una orquestra que fins ara estava avesada a un Mozart als antípodes. La formació de la Scala no hi va respondre com calia i, de fet, el rendiment va anar caient fins a un tercer acte impropi d'aquest teatre (val a dir que el cor tampoc va tenir el dia). Els músics milanesos poden sentir-se molt contents de treballar amb el ragazzino, però no van tocar amb la qualitat que extreia d'ells Riccardo Muti. Perquè del despotisme del caigut ídol es pot dir el que es vulgui, però no s'ha d'oblidar que és un dels grans directors lírics del nostre temps.

Sthépane Lissner ja ha avançat que no li buscarà substitut fins d'aquí a un o dos anys. ¿Prudència lògica del gestor programador, o voluntat de tenir-ho tot ben lligat perquè cap batuta li porti la contrària?

No hi ha alternativa a les veuetes?
Un altre sospitós habitual de Lissner és Luc Bondy, un dels directors d'escena més prestigiosos de l'actualitat. Per això encara és més decebedora la indigència dramàtica del seu Idomeneo. Poc temps per preparar-lo? No és prou raó. El lector farà bé d'oblidar el que aquests dies ha sortit als mitjans sobre referències al tsunami i les seves víctimes. Bajanades, uns telons pintats amb mars agitats, gent tirada a la sorra i poc més, escàs condiment (o excusa barata) per a una caracterització sota mínims, una direcció blana que ni tenia res a explicar ni explicava res sobre els múltiples nivells de significat de l'òpera mozartiana.

L'única virtut és que Bondy feia cantar la majoria de cops els protagonistes ben endavant, al prosceni, la qual cosa afavoria l'audibilitat d'unes veus en general no gaire poderoses. I és que sembla que la correcció política que impera faci que Mozart només pugui ser interpretat per veuetes tan ben educades com poc excitants. Steve Davislim té les agilitats del temible Fuor del mar, també un agut blanquinós que no va afavorir una encarnació d'Idomeneo poc creïble com a rei i com a pare. Timbre anònim i línia aplicada en el fraseig van ser les armes de l'Idamante de Monica Bacelli, ben secundada per l'Ilia de lluminositat gairebé infantil i expressió plana de Camilla Tilling. Amb tots els seus defectes, com un legato perfectible i certa acidesa en la veu, com a mínim Emma Bell va tenir el gran mèrit de creure's el que cantava: la seva fulgurant Elettra no va ser una simple virago en perenne emprenyament, sinó una dona d'emocions intenses, una outsider incompresa pels que l'envolten. Al seu costat, el cantant més ovacionat va ser Francesco Meli, que va treure tot el partit del poc que quedava del seu paper. El dubte pendent és si es pot titllar d'èxit un Idomeneo on s'aplaudeix més Arbace que el protagonista.

Xavier Cester
Avui