Cerca de notícies

Enquesta

La memòria gràfica del Liceu

4/6/2003 |

 

El tercer volum de la col·lecció de llibres dedicats als fotògrafs del teatre resumeix els 25 anys de treball d'Antoni Bofill.

El Gran Teatre del Liceu té des de fa 25 anys un espectador d'excepció que amb la seva càmera ha recollit els grans moments de la història recent de la institució.

A ntoni Bofill es mou entre les ombres del teatre, discret i eficaç, evitant sempre al màxim destorbar els espectadors que gaudeixen d'una funció del Liceu. Fins i tot s'ha empescat ell mateix silenciadors especials perquè ningú noti l'activitat de la seva càmera. Però la feina incansable d'aquest fotògraf (diu que no s'ha perdut cap funció en 25 anys, i deu ser cert) és imprescindible per comprendre millor per què l'òpera és l'espectacle més apassionant de la terra, i les seves imatges són el catalitzador perfecte per evocar les grans (i les no tan grans) nits viscudes al coliseu de la Rambla.
El tercer volum de la col·lecció Fotògrafs del Liceu és una petita tria (petitíssima, l'autor calcula que ha fet 112.000 fotografies, només comptant les sessions d'òpera, al Liceu) d'una relació que va arrencar a la infantesa. "Des de petit, ja tenia afició a l'òpera", reconeixia Bofill en la presentació del volum, ahir a l'Espai Liceu. Però la col·laboració entre teatre i fotògraf va néixer el 1977, amb la representació de L'Africaine de Meyerbeer que va protagonitzar Montserrat Caballé.
El volum segueix la història operística del Liceu temporada a temporada (amb alguns exemples de l'actual, encara en marxa), incloent-hi els espectacles escenificats durant l'exili al teatre Victòria després de l'incendi del 1994. De fet, Josep Caminal, director general del Liceu, va recordar que "l'Antoni va ser fonamental per a la reconstrucció, gràcies al seu ampli arxiu", un fons fotogràfic enorme que van consultar "els arquitectes per refer la sala".
Després dels reculls dedicats a Antoni Pelegrí (centrat en la visita dels Ballets Ruses de Montecarlo a la temporada 35-36) i a Antoni Ras-Rigau (amb imatges dels divos dels anys 60), el llibre dedicat a aquest tercer Antoni, Bofill, precedeix la futura publicació de noves entregues de la sèrie, amb escenografies de paper dels anys 50 fotografiades per Martí, i amb imatges del vessant més social (inauguracions, balls, homenatges, etc.) del Liceu captades per les càmeres de la família Pérez de Rozas.


L'expressivitat del cantant
El cor del volum, malgrat tot, no és tant el teatre en sicom els cantants que han protagonitzat els 25 anys recollits per la mirada de Bofill. Una mirada que, com recordava Josep Maria Serra, responsable d'Edicions UPC, editora del llibre, emfasitza "els trets expressius, el capteniment dramatúrgic del cantant, remarcant la força del gest".
Només cal veure Josep Carreras implorant a Agnes Baltsa a Carmen, Plácido Domingo abraçant dues il·lustres moribundes, Renata Scotto a Fedora i Mirella Freni a Adriana Lecouvreur, l'extasiada Joan Sutherland a Lucia di Lammermoor, les estilitzades Marilyn Horne i Enedina Lloris a Tancredi, l'enjogassada Edita Gruberova a Ariadne auf Naxos, el diabòlic Jose van Dam a Les contes d'Hoffmann, l'espectral Leonie Rysanek a La dama de piques, el suïcida Alfredo Kraus a Werther, l'imperiós Joan Pons a Tosca, la immortal Anja Silja a El cas Makropoulos o la furibunda Eva Marton a Lohengrin. La càmera de Bofill és allà per mostrar de prop el que l'espectador del teatre només intueix a distància.
Per això és una mica una llàstima que, per mantenir el to de la col·lecció, els originals en color del fotògraf s'hagin convertit en blanc i negre, i també és una llàstima que la tria, limitada per força, no reculli més vetllades que estan gravades ben fort en la memòria dels liceistes. En tot cas, Antoni Bofill va poder tenir la doble satisfacció de, per un cop, ser ell l'aplaudit mentre el seu fill anava captant imatges de l'acte. La nissaga continua.

Xavier Cester
Avui