Cerca de notícies

Enquesta

Un menú saludable

11/12/2005 |

 

Els dos espectacles que avui ens ocupen poden relacionar-se (pels pèls, bé és cert) de formes diverses. Gérard Mortier, actual director de l'Òpera Nacional de París, va sedimentar la seva carrera al Teatre de La Monnaie de Brussel·les. Amb l'estrena de L'amour des trois oranges, un compositor de 31 anys anomenat Prokófiev refermava la seva reputació d'enfant terrible tot creant una òpera que trencava conscientment amb la majoria de les convencions del gènere, mentre que amb Der fliegende Holländer un altre jove músic que entrava a la trentena, de nom Wagner, donava el primer pas cap a una nova concepció del drama musical. Tanmateix, el nexe comú entre aquestes noves produccions està més en el terreny d'això tan inevitable que són els apriorismes, les expectatives, desmentits uns, decebudes altres.

Qui només conegui els esteticistes muntatges que Gilbert Deflo ha fet al Liceu (L'Orfeo, La dama de piques) es quedarà sorprès per la visió àgil i refrescant que el director belga ofereix a la Bastilla de l'òpera de Prokófiev. Deflo converteix l'escenari en una gran pista de circ on personatges de la Commedia dell'Arte es donen la mà amb clowns, malabaristes i mags, així com amb figures més pròpies del music-hall, tot al servei d'una acció que mai s'atura. Amb recursos enginyosament simples -la tela blava per a l'aigua que necessita Ninette, o la seva transformació en rata darrere un plafó mòbil- i sense oblidar l'humor -la gegantina cuinera-, la producció fa riure i emocionar quan convé, conjurant tot l'encateri que sovint hi ha sota una carpa.

Menys encertat ha estat el debut en l'òpera d'un altre director belga, Guy Cassiers, amb l'esmentat títol de Wagner a La Monnaie. Està molt bé apostar per l'ús del vídeo (realitzat en aquest cas pel col·lectiu De Filmfabriek) però, quin sentit té quan amb prou feines s'entreveu el que es projecta? Fora d'algun rostre puntual sota l'aigua, els cossos morts dels mariners o, en menor mesura, les imatges en directe de Senta cantant la balada, res va acabar de tenir la claredat -conceptual i de realització- necessàries. Cert és que hi havia intuïcions dramàtiques encertades -com el protagonisme d'una Senta de radiant blanc virginal, ben distinta de tothom que l'envolta i que, al final, transfigurada pel seu sacrifici, avança cap a la llum- al costat d'efectes ridículs, sobretot en el tractament del cor, guarnit amb roba quatre talles gran i responsable d'executar amb ben poca gràcia una coreografia ben descriptible (comentari paral·lel, tampoc el cor de l'Òpera de París mostrava gaire coordinació a l'hora de moure's). Els continus moviments dels dos únics elements escenogràfics, dues planxes semicirculars que tant semblaven el casc de sengles vaixells com dos radars, eren un altre element de distracció d'un muntatge que no navegava enlloc.

Xavier Cester
Avui