Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista al pianista José Menor

10/12/2005 |

 

El José Menor es defineix a ell mateix com a un solista d’espectre ampli, amb molta experiència en d’altres camps ja superats per la seva aposta final: el piano. Per la seva manera d’interpretar la música no es considera un pianista brillant i, si ho és, ho és sempre supeditat a l’obra que toca, respectant el text de la partitura fins el límit mateix de la seva visió i sempre sense transgredir-la. Adapta la seva personalitat al pentagrama i el seu criteri és tant ampli com el seu repertori. Es preocupa per allò que volia dir el compositor i, quan ho coneix, sembra la seva llavor estilística entre les notes. S’atribueix la medalla d’intèrpret creatiu, dels que queden pocs, i és capaç, segons paraules de músics que l’han escoltat, de provocar imatges i visions entre el públic. Escoltar-lo és tota una experiència i, en conèixer-lo s’entén el perquè ho és.


Tens repertori contemporani?
Sí. Estic treballant obres de Guinjoan i de Benet Casablancas. Després tinc coses de varis compositors anglesos com Phillip Neil Martin, ara li he demanat una sonata a un compositor colombià que es diu Arturo Cuellar, que té obres molt bones per a piano sol i també un concert per piano i orquestra molt bo. També James McMillan... varies coses. Ara mateix a mi m’interessa fer de tot, sempre intento ampliar, ampliar i ampliar, encara que cadascú té les seves pròpies preferències, estils on pianísticament hom es troba més còmode tocant. A mi m’atrau sobretot la primera meitat del segle XX. Prokofiev, Bartok, Stravinsky, Shostakovich, Messiaen... em sento molt còmode. L’impressionisme em va molt bé i alguns romàntics com Rachmaninov també. Funciono bé amb Bach... però és clar... és que s’ha de fer de tot, evidentment. El que interessa a un pianista per sobre de tot és ampliar i treballar fort el que no et funciona tant bé.
M’agraden molt els estudis de Ligeti. Molt. Han estat com una renovació, un paisatge completament nou. Ningú es pensava que es podria fer alguna cosa nova en el camp de l’estudi per a piano.

Què influeix a l’hora de estar còmode tocant una peça?
Segons les meves característiques... jo mesuro un metre i seixanta-nou... tinc la meva personalitat... tot influeix. Encara que sigui una mica en broma, les característiques físiques també condicionen la tècnica, i hom ha de ser conscient en tot moment d’elles. Si comparem el Radu Lupu amb la Maria Joao Pires ja es veuen diferències significatives en el so, per exemple, el de Lupu és amplíssim... això és normal encara que tothom pot tocar de tot, independentment de la tècnica. Després es treballa per compensar coses o per aprofundir en els millors trets. És tot en mesura de complement.
Hom, a l’hora d’interpretar, sempre té una idea de la peça basada en el que saps sobre aquell repertori i et formes una nova idea del que vols fer. A mesura que vas treballant i vas solucionant problemes tècnics vas trobant altres coses que fan que busquis per altres recons i la teva idea original canvia. Personalment m’agrada orquestrar l’obra, a mesura que toco, m’agrada trobar els seus diferents colors. Intento arribar, així, a la meva idea final de la peça, que és meva i no se si coincideix amb la que tenia el compositor a l’hora de crear-la. I aquesta és una idea que canvia amb el temps, que evoluciona com un mateix...

Parla’m dels teus orígens.
Jo soc l’únic músic de la família. No vinc d’una estirp de músics ni molt menys encara que a mi sempre m’ha agradat molt la música. Ara mateix no podria fer una altre cosa que no fos música. Sempre he fet música. Sobretot m’he centrat en el piano, encara que he fet altres coses, però el piano ha estat la meva línia conductora, el meu nexe amb la música. Ara estic totalment centrat en el piano. Fa uns anys estava més dispers sobretot en temes de composició, direcció d’orquestra... també m’agrada molt escriure, però a la vida s’ha d’apostar fort per allò que creus, i si et respon, si sorgeixen oportunitats i tot t’acompanya... al final et centres definitivament deixes tot lo altre en un segon pla.

On és el teu futur?
Ara mateix estic endinsant en una espècie de progressió. Cada any em van sortint més coses, més projectes, més il·lusions. Crec que ara em va molt bé. A Londres estic acabant un màster i tot em va sobre rodes. Però l’any que ve potser no hi serè a Londres, ja que m’han concedit una beca de “La Caixa” per prosseguir estudis als Estats Units.
Mai se sap el que succeirà.

Com és que va ser Londres?
Ara ja fa tres anys que vaig fer aquest pas. Ho vaig fer per lo mateix que t’he comentat abans. Jo, quan estava aquí, a Catalunya, em dedicava a fer moltes coses al mateix temps, sense centrar-me. Va arribar un punt que vaig adonar-me que el que més m’agradava era tocar el piano, i si podia ser de solista millor. Llavors vaig decidir-me i vaig tallar amb tot per començar a estudiar fort el piano. No em puc queixar. Em vaig centrar i tot m’està anant molt bé. Estic molt content d’aquell pas, no es pot estar a mai mitges tintes amb la vida.

Tu que per estudiar has viatjat fora durant la teva darrera època, com veus musicalment Catalunya?
(riures) Bé. Veig que el món musical català està reduït, estancat... no sé com explicar-me. No hi ha moltes oportunitats per als joves. En aquest sentit no m’agrada. Si es compara tota Catalunya amb Londres no hi ha color. A Londres hi ha un ambient on es promou la internacionalitat i hi ha moltes més oportunitats que aquí, evidentment. Hi ha molts factors que hi juguen. Per exemple: aquí no existeix amb d’altres llocs, però ni tan sols amb Madrid ni amb altres llocs de l’estat. És com molt tancat.
Després, entre els joves no hi ha ambient internacional. Aleshores el que passa és que quan es porta gent de fora es porten els grans noms sense que hi hagi una obertura a un nivell mitjà d’artistes de fora que puguin aportar coses. És tot molt tancat. S’ha d’obrir molt més. Les institucions hi haurien d’apostar més, és clar, per poder créixer una mica i abandonar la cantarella de “sempre el mateix”.

Et sents valorat a Catalunya?
Home... en alguns aspectes pot ser si, però només en alguns. És molt complicat. Pot ser fins i tot diria que en altres aspectes no, encara que no sigui políticament correcte dir-ho.
A nivell de la meva formació sí que em sento recolzat des de les institucions. De fet, aquest any gaudeixo d’una beca de la Generalitat de Catalunya que m’ajuda amb els costos del meu tercer any a Londres. Però també és veritat que hauria d’agrair igualment a les institucions angleses. Vaig marxar per beca del Royal College i després he tingut British Council –amb la Fundación Barrie-, Myra Hess Trust, Tillett Trust... D’una altra banda, com t’he dit, aquest any m’ha estat atorgada una beca de “La Caixa”, i també s’ha d’agrair com a recolzament important.
Deixant de banda les institucions, professionalment, amb la gent que aprecio sí que em sento valorat, sobre tot musics amb els que he treballat. Una altre cosa és que hi hagin més sortides professionals, o no, i que em donin més o menys oportunitats en el que jo vull fer ara mateix. En aquest aspecte ja et dic que no m’he sentit tan recolzat, en determinats cercles, gens recolzat. Però això ha estat fins ara, ja que m’estan començant a sorgir algunes oportunitats importants per la propera temporada, i això es sempre un gran reconeixement (la OBC, etc.).

De qui és la culpa?
No culpo indiscriminadament a les institucions de la situació de la música a Catalunya ja que trobo que és una qüestió fonamentalment de cultura general. Per exemple: si la majoria dels programadors sabessin de música, tot aniria una mica diferent.
Si les institucions fossin més obertes en el sentit de promoure el que hi ha a casa, però no la part petita i ínfima que estan promovent ara, sinó la resta que la condemnen a estar estancada. Crec que a Catalunya i ha molt de talent, però no se’l considera com a tal, nomes pel fet de ser “de Catalunya”.
Suposem que aquest criteri, generalitzant, “s’ha assolit”. Si els programadors promoguessin l’intercanvi seria una altre cosa.
Crec que la música clàssica té molt poca atenció per part de les institucions. I la poca que en té és per a molts pocs músics que són els que es reparteixen el pastís d’una manera o d’una altre. Jo tinc amics pianistes a Madrid que no només toquen a Madrid. Van a Sevilla, a León... en canvi aquí només és Barcelona, Martorell, Terrassa, Granollers i para de contar, i Terrassa pot ser molt bonic però... entens el que et vull dir, no? No hi ha intercanvi amb l’exterior. Es possible que sigui una qüestió política? No ho se. Però això no és bo ni per la música ni per cap art. Només condueix a l’estancament. I... com es soluciona això? Per les institucions? Home... tot ajuda... també programadors, mentalitat de programadors i mentres tant el músic, que no té culpa de res, es veu obligat a emigrar. És un peix que es mossega la cua i és, sobretot i per començar, una qüestió de mentalitat. S’ha d’acabar amb aquest “complexe”.

Hi ha complexe que lo que ve de fora és millor?
Por ser sí que encara hi ha una mica. La majoria de programadors o es mouen per qüestions econòmiques i tiren pel més barat sense preocupar-se de la qualitat, o porten coses de fora perquè no tenen base. Es una mica de complexe generalitzat, crec, però sí, potser és més fàcil, sense generalitzar un altre cop... que un programador “mig” porti a tocar aquí a un “estranger” sense ni tan sols saber com toca... perquè dóna per suposat que serà bo (?). Els hi falta aquesta cultura general. Porten a noms que sonen a rus o xinés sense saber veritablement el que porten. Això tampoc és ser obert. Per ser obert has de tenir informació i criteri. Preocupar-se de saber qui té qualitat per tenir criteri i poder així ser veritablement obert. I qui és obert inevitablement dóna oportunitats als joves. Es tracta de pura lògica: si dónes oportunitats la gent ve, si la gent ve hi ha intercanvi i si hi ha intercanvi puja la qualitat. Però no estem parlant d’un cognom rus que sona bé a rus i que val quatre duros portar-lo. Però de totes maneres, tot això és idealitzar, tenint en compte que tampoc ni hi ha circuits ni pressupost...
Falta molta feina en molts aspectes...

Sí. I temps.

La Cristina Caba, la seva representant, és amb nosaltres escoltant tota l’entrevista. La part promocional del José Menor, protagonitzada per la Cristina, ha estat molt important a la seva carrera per arribar a poder començar a gaudir de l’èxit i del reconeixement tant del públic com dels mitjans.

Com us vareu conèixer?
Aquí hi ha una història. Quan el José Menor tenia deu anys em van avisar que hi havia un nen que tenia un piano que se li havia d’anar a afinar. Jo aleshores afinava pianos i li vaig afinar. En acabar li vaig preguntar al José que sabia tocar a mans juntes, allò que es fa amb els nens. Aleshores també donava classes de piano i és el que se li diu als nens, a veure si saben tocar a mans juntes. I em va tocar de memòria una polonesa de Chopin. Jo em vaig quedar glaçada. Vaig avisar als seus pares que em van explicar que de petit en José havia vist una pel·lícula del Chopin i li havia agradat tant la música que li van comprar les poloneses. Ell sol les va treure. Aquell mateix dia vaig trucar al meu marit, que és també músic, per diagnosticar exactament el que estava succeint. També va quedar al·lucinat. Plegat vam decidir trucar al Manel García Morante (pianista de la Victòria dels Àngels) que va decidir escoltar-lo. El van agafar al Conservatori del bruc, li van fer una prova de grau i va examinar-se de tres cursos en menys d’un any. Me’n recordo el comentari del perquè no el van posar directament a vuitè: perquè tenia uns dits massa tous. Al cap d’un any vaig rebre una postal del José, jo estava a Viena, m’explicava que havia anat al concurs de piano de Cincinnati i que l’havia guanyat. Al·lucinant.

David Laporta
La Porta Clàssica