Cerca de notícies

Enquesta

Nits cobertes d'estrelles

4/12/2005 |

 

Va ser l'esdeveniment operístic de l'estiu i ara és el torn del cedé: Deutsche Grammophon edita La Traviata de Verdi presentada al Festival de Salzburg, un muntatge l'estrena del qual va assolir xifres astronòmiques al mercat negre d'entrades. Passat els mesos, què en queda de tot plegat? Doncs, sense deixar l'astronomia, dues estrelles del cant en plenitud, Anna Netrebko demostrant que no és un mer producte de marxandatge gràcies a una Violetta que guanya en estatura tràgica a mesura que avança l'obra i un Rolando Villazón vivint amb intensitat esfereïdora cada nanosegon d'un Alfredo que en la seva gola privilegiada no és un simple galant encartronat. Miraculosament, els enginyers han aconseguit no deixar ni rastre del deliri del públic, tot i això, esperem amb més expectació la sortida del DVD, que restituirà l'estimulant muntatge de Willy Decker.

Si avancem cap al nord de l'antic Imperi Austrohongarès, arribem a una terra tan musical com és el que alguns anomenen Txèquia (lleig), oficialment la República Txeca (no gaire millor) i que preferim dir-ne Bohèmia. Mozart s'hi sentia ben a gust, per això no és estrany que una orquestra com la Filharmonia de Praga, de recent pas per casa nostra, ofereixi notables lectures de les simfonies Haffner i Linz (Harmonia Mundi). Les versions del fundador del conjunt, Jiri Belohlávek, seran titllades pels més primmirats d'antiquades, tant és, l'oient sense manies gaudirà de la seva elegància i equilibri. Si passem a l'àmbit de la música txeca, hem d'aplaudir el doble cedé d'EMI amb els quatre poemes simfònics de Dvorák basats en balades -força macabres i sanguinolentes- de Karol Erben. Simon Rattle i la Filharmònica de Berlín restitueixen amb passió tota l'aroma, la força evocadora i el líric melodisme d'aquestes perles.

Davant la crisi del sector discogràfic hi ha dues possibles solucions. Una seria apostar per repertoris poc divulgats, com fa Harmonia Mundi amb Prometheus, un disc on Kent Nagano i l'Orquestra Simfònica Alemanya de Berlín ofereixen els lieder de Wolf que el mateix compositor va orquestrar amb un clar influx wagnerià. És un dels discos més apassionants de les darreres setmanes, per la bellesa de les obres i per les veus captivadores de Juliane Banse i Dietrich Henschel. Una altra solució seria gravar el repertori de sempre quan els intèrprets tenen alguna cosa a dir. Aquest és el cas de Naïve i els Concerts de Brandenburg de Bach. Només cal escoltar els primers compassos del primer concert, amb les seves cinegètiques trompes, per deixar-se seduir per la lectura de Rinaldo Alessandrini i Concerto Italiano. Una claredat entre pupitres extraordinària, una lluminositat tímbrica embolcalladora, una joia pura i directa per fer música són alguns dels ingredients d'unes versions que fan plena diana.

Xavier Cester
Avui