La solitud d'una reina
27/11/2005 |
Un compositor català estrena a Alemanya una òpera sobre una reina castellana composta en castellà i interpretada per cantants alemanys. En la suposada era de la globalització -més aviat hauríem de dir de la submissió global al déu mercat-, això no ens hauria d'estranyar, sobretot en un gènere com l'operístic que ja fa decennis que sap que les fronteres són permeables. Tampoc ens hauria de sorprendre si el nostre fos un país normal. Però com que no ho som perquè ni ens deixen ni tenim gaire ganes de ser-ho, el cas de Juana, d'Enric Palomar, no deixa de ser paradigmàtic de la situació actual dels nostres compositors, limitats per l'escassetat d'oportunitats per mostrar les seves obres.
Palomar ja va estrenar el 1998, dins també del marc del Festival d'Òpera de Butxaca, la seva primera i, la veritat, no gaire reeixida òpera, Ruleta. Ara, per a Juana, a l'encàrrec fet pel certamen s'hi han afegit com a coproductors l'Òpera de Halle -que va estrenar al juny l'obra- i el Liceu, a més de la col·laboració del Romea, escenari de l'arribada a casa nostra d'aquest títol, i l'Institut Goethe. Si a Ruleta la trama girava al voltant de la crisi del 1898, ara el compositor badaloní va més enrere en la història per centrar-se en la intersecció de camins entre Joana la Boja i la revolta dels comuners. Primer punt a favor, el llibret de Rebecca Simpson és molt millor que el de Ruleta, una síntesi ben realitzada d'una època convulsa que no s'oblida d'encertats apunts lírics. També la música de Palomar ha guanyat en fermesa expressiva, millorant el delineat de les línies vocals -tot i tensionar en excés la tessitura del pobre tenor, Germán Villar, que encarna Juan de Padilla-, mantenint una escriptura curosa del reduït conjunt de cambra i recolzant en tot moment la tensió del drama.
La posada en escena de Carlos Wagner va ser tan senzilla com efectiva en la seva diàfana separació a través de l'aigua, aquest Duero que s'emporta riu avall els destins tràgics dels protagonistes, dels àmbits de la presó-gàbia de la reina (mostrada massa desequilibrada des de bon començament) i la llar de Padilla i María Pacheco.
Si hi afegim la qualitat de les forces de l'Òpera de Halle, amb un impecable conjunt instrumental dirigit per Harald Knauff, i un grup de cantants de dicció ben treballada en el que sobresortia la dimensió tràgica que Ursula Hesse von den Steinen va donar a la reina empresonada, no hi ha dubte que Juana és un espectacle compacte, d'una coherència entre objectius i resultats no sempre fàcil de trobar aquests dies. Què ens va faltar? L'idioma musical de Palomar, amb els seus tocs hispanitzants, és atractiu, però hi havia moments que requerien una major efusió lírica. En tot cas, un èxit del festival que ens recorda (perdó per l'autocita) el que dèiem el 1998: només sorgiran bones òperes si hi ha regularitat en la política d'encàrrecs i/o estrenes.
Xavier Cester
Avui