Cerca de notícies

Enquesta

Albéniz, el mag

30/5/2003 |

 

El Teatro Real posa en escena la versió original de 'Merlin'

Assistir en ple segle XXI a tota una estrena d'una obra d'Isaac Albéniz, i a més de l'envergadura d'una òpera d'ambientació artúrica, no deixa de ser un gran esdeveniment.

El 'Merlin' del Teatro Real de Madrid va ser una justa vindicació que l'Albéniz que fins ara ens han explicat no era el de veritat



P er fi, Merlin ha sortit de la cova on el tanca la bella Nivian i ha pogut sonar en tota la seva plenitud. Essent estrictes, la funció de dimecres al Real no era la primera ocasió en què l'òpera d'Albéniz era interpretada. El mateix músic de Camprodon en va assumir al piano la part orquestral en una lectura privada el 1905 a Brussel·les, mentre que el 1950 el club de futbol Junior l'escenificava al Tívoli de Barcelona en una versió en castellà i tallada.
No seria fins al 1998 que l'obra ressorgiria íntegra i amb el seu text original en anglès en una versió de concert a l'Auditorio Nacional de Madrid. Una gravació discogràfica al segell Decca i una nova versió concertant el 2001 prologuen l'estrena escènica de Merlin al Teatro Real tal com Albéniz la va compondre. Al darrere hi ha un nom, el de José de Eusebio, restaurador de la partitura a partir de les disperses fonts existents i director musical de totes aquestes versions que han situat finalment l'obra al lloc que li correspon.


Partitura fascinant
Seria exagerat dir que Merlin és una obra mestra, però estem davant d'una partitura fascinant, les virtuts de la qual en superen amb escreix els defectes. Defectes que arrenquen amb el llibret de Francis Burdett Money-Coutts, mecenes d'Albéniz, el primer d'una trilogia sobre el rei Artús que el compositor mai completaria. El plantejament de les situacions dramàtiques no és pas inepte, excepte en un darrer acte amb massa elements decoratius, però el pitjor són uns versos d'un arcaisme tronat.
El mèrit d'Albéniz és, per tant, doble, al crear una partitura, escrita entre 1897 i 1902, amb força moments de gran bellesa. El referent wagnerià és evident, però també es poden trobar paral·lelismes amb els passatges més espirituals dels oratoris d'Elgar i el refinat món sonor de l'escola francesa, una suma d'influxos gens estranya en un autor tan cosmopolita. Si hi afegim el ben emprat recurs al cant pla i els tocs orientalitzants, ens trobem davant d'un fresc sonor d'inusual riquesa. Cert, les línies vocals a vegades són ingrates, però la sovint criticada orquestració demostra una imaginació poderosa en què les fanfares dels quadres més públics deixen lloc a passatges d'extraordinari refinament, sobretot en la gran escena al segon acte entre Nivian i Morgan.
José de Eusebio així ho ha entès i la seva direcció atempera la farragositat per primar el detallisme, tot i que amb un conjunt de so més vellutat que el que ofereix la Simfònica de Madrid la partitura d'Albéniz guanyaria enters. El cor de la casa va aportar el so potent que la peça demana.
El repartiment va estar dominat pel Merlin autoritari de David Wilson-Johnson, mentre que Stuart Skelton va tenir èxit desigual davant les exigències de heldentenor de la part d'Arthur. Certs ressons metàl·lics de la seva veu no van impedir que una esvelta Carol Vaness exercís els poders de seducció de Nivian que porten Merlin a la perdició. Superat un vibrato excessiu al primer acte, Eva Marton va donar gran relleu dramàtic a la malèvola Morgan le Fay, alhora que Àngel Òdena era un encertat Mordred.
El muntatge de John Dew no estalviava les ressonàncies fàl·liques de la gran vareta de Merlin, que haurien horroritzat el victorià Money-Coutts, però en general es va moure en un marc visual auster, amb algun toc màgic (Merlin enlairant-se mentre del cel baixa l'espasa Excalibur), un vestuari ampul·lós (el modelet del darrer acte de Morgan era més aviat revisteril) i un bon sentit de les concatenacions visuals: els sants del primer acte esdevenien cossos penjats al segon, i les llances i els morts del segon es convertien en arbres i joves amants en el tercer. Dew va potenciar el rol manipulador de Morgan, la qual introdueix els personatges inexistents en aquest títol de Launcelot i Guenevere, les arrels de la caiguda d'Arthur en les òperes que Albéniz no va arribar a acabar.
La fredor de la reacció al final de la funció, ¿va ser fruit de l'estranyesa davant d'una obra desconeguda, de la qualitat d'una versió millorable o de la presència d'un públic oficialista, amb ministra i alcalde electe inclosos? Mai se sap, però així com després de les eleccions alguns periodistes feien autocrítica d'unes anàlisis prèvies que no tenien gaire a veure amb la realitat, el Merlin del Real va ser una justa vindicació que l'Albéniz que fins ara ens han explicat no era el de veritat.

Xavier Cester
Avui