Cerca de notícies

Enquesta

Mor Luciano Berio, un nom clau de la música del segle XX

28/5/2003 |

 

Segons Martínez Izquierdo, "Berio va unir dos mons irreconciliables i els va fusionar essent rabiosament contemporani"



El compositor italià Luciano Berio, reconegut com un dels músics més grans de la segona meitat del segle XX, va morir ahir a Roma als 77 anys, a la clínica Gemelli, a causa de les complicacions aparegudes després d'una intervenció a l'espina dorsal a la qual s'havia sotmès feia un mes, segons va confirmar ahir l'Acadèmia de Música de Santa Cecília, l'orquestra simfònica de la capital de la qual era president.
Nascut el 24 d'octubre de 1925 a Oneglia (Ligúria) al si d'una família de músics, Berio ha estat un dels compositors més innovadors del segle XX, entre altres coses per la investigació de la qualitat de la veu en la música, tant a nivell d'acústica, timbre i color com també per l'aspecte lingüístic. També va destacar al principi de la seva trajectòria per la utilització de mètodes serials, però ràpidament se'n va desmarcar per seguir una línia més personal i no tan estricta.
Berio va estudiar música al Conservatori de Milà i va completar la seva formació als anys 50 a Massachusetts. En tornar a Europa, va fundar l'Estudi de Fonologia Musical, un dels centres de música electrònica més importants d'Europa. A partir dels anys 60 va començar a donar classes als Estats Units, Alemanya i França.
En moltes de les seves obres va prendre la literatura com a font d'inspiració, principalment textos de Shakespeare, Joyce, Neruda, Eco i Calvino. Entre les seves composicions més destacades figuren Cinc variacions (1951), Nones for Orchestra (1954); Serenade I (1957); Visage (1961); Passagio (1962); Laberintos II (1965); This Means That... (1970); Corale (1981), Requies (1983); Ofanim (1988) i Rendering (1990), així com la sèrie de Seqüències per a diferents instruments que va anar component al llarg de la seva trajectòria. Entre les seves composicions més recentsfigura el final de l'òpera Turandot, que Puccini va deixar inacabada, i que es va estrenar en versió concert a Las Palmas de Gran Canària (2002). A més, fa dos anys va anunciar que volia escriure l'òpera de comiat dels escenaris del tenor Plácido Domingo.


Arranjador
Una de les característiques de la música de Luciano Berio era practicar l'arranjament, des de simples versions instrumentals de música folklòrica, i fins i tot dels Beatles, fins a inspiracions per a noves creacions originals, entre les quals destaca la seva Simfonia (1968-69), una obra amb cites diverses, com la Simfonia núm. 2 de Mahler.
Pel que fa a la seva producció lírica, destaca Opera (1969-70); La vera storia (1977-78) i Un re in ascolto (1979-84), inspirades en la vida quotidiana i la política. El 1996, va rebre al Japó el Praemium Imperiale, considerat el Nobel de les arts.
La reacció del món musical ha estat immediata. El director titular de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Ernest Martínez Izquierdo, havia interpretat aquesta temporada amb l'OBC el seu Concert per a trombó i orquestra, amb Christian Lindberg, al qual Berio havia dedicat l'obra, i la temporada que ve l'OBC interpretarà dues obres més de Berio: Call i Folk songs. Precisament, per Martínez Izquierdo, aquesta última obra "és un exemple perfecte de l'equilibri que va aconseguir entre la música erudita i la popular". "Berio va unir dos mons irreconciliables fins al moment i els va fusionar essent rabiosament contemporani. Per mi, això és un prodigi". Commogut per la notícia de la mort de Berio, Martínez va assegurar ahir que "perdem el gran mestre d'aquest segle, ja que ha estat unànimement reconegut i respectat per tothom perquè la seva música té el rigor estructural i també un aspecte molt vital, subtil i sensible".

Avui