Cerca de notícies

Enquesta

Territori de fades i elfs

6/11/2005 |

 

Poc espai i molts concerts. Se'ns acumula la feina, o sigui que anem al gra, i res millor per començar que la màgia destil·lada per John Eliot Gardiner en el seu concert a Palau 100. La metàfora és tan tòpica com evident, atès que la segona part estava capitalitzada per A Midsummer Night's Dream de Mendelssohn. Envoltat per un petit estol de follets i fades d'afinació mil·limètrica, guarnides amb un toc deliciosament kitsch com només els anglesos són capaços de fer, Gardiner va recrear els mil colors d'una partitura alada i miraculosa. Esclar que tenia a les seves ordres un veritable Rolls-Royce entre les formacions historicistes, l'Orchestre Revolutionnaire et Romantique: corda d'articulació ultranítida, metalls naturals exultants, fusta de pura alquímia sonora (vam quedar enamorats dels suculents fagots), tot va ser una festa rodona que ja va començar a la primera part. No tant per una engrescadora obertura Oberon de Weber (nova connexió, tot i que més tangencial, amb l'univers nocturn de Shakespeare), com per la Tercera simfonia de Mendelssohn, una Escocesa que en la batuta de Gardiner va reivindicar en veu alta la seva condició de música romàntica de cap a peus: apassionada, turbulenta, lírica i atmosfèrica en dosis ben equilibrades.

El sofert lector ja coneix l'afecte del cronista per Mendelssohn, i per tant, entendrà la seva joia per la programació d'una relativa raresa, l'obertura Ruy Blas, en una altra sessió de Palau 100. Joia mitigada pels resultats discrets de la interpretació de la Simfònica de Baltimore i el seu titular, Iuri Temirkanov. Ben mirat, la història es va repetir respecte de la visita anterior del director rus al Palau de la Música, una primera part discreta i una segona en què es va posar les piles. En el cas que ara ens ocupa, un gris Concert per a piano núm. 3 de Beethoven amb un emfàtic i percussor Barry Douglas no va fer res per esborrar la impressió que assistíem a una vetllada amb una orquestra que de Rolls-Royce no en té res.

En una transmutació potser fruit de la pols d'alguna fada ignota, el conjunt de Baltimore -un digne segona divisió americana- va donar el 200 per cent (el metall amb la tradicional insolència de les centúries born in the USA, una corda d'apreciable densitat) en una vigorosa Segona simfonia de Sibelius. Temirkanov no es va estar per punyetes i també va anar al gra en una lectura enèrgica, sense boires nòrdiques que enterbolissin el trajecte d'aquesta peça escrita després d'un viatge a Itàlia, i amb una lògica constructiva, un ull perspicaç per les progressions, indispensable en el compositor finlandès, protagonista d'una de les evolucions més peculiars de la història de la música: de l'herència nacionalista tardoromàntica a l'abstracció més depurada, i d'aquí al silenci. La sessió va acabar millor de com va començar: Temirkanov ens va regalar de nou un Elgar deliciós, el salonístic Salut d'amour.

Xavier Cester
Avui