Cerca de notícies

Enquesta

De Bayreuth a Londres passant pel Liceu

23/10/2005 |

 

Com ja vam apuntar respecte al Tannhäuser de Ginebra, és més fàcil trobar bon cant wagnerià fora de Bayreuth que al Verd Turó. El Covent Garden no va desmentir aquesta màxima, si bé l'element més destacat va ser un fidel del festival, John Tomlinson, que es posava les botes del Wanderer després del Wotan de Bryn Terfel -aquest rol s'adiu menys amb les possibilitats actuals del cantant gal·lès.

Es pot al·legar el desgast vocal, alguns aguts problemàtics i una potència poc graduada, tant és, la interpretació de Tomlinson va ser imponent i magnètica, una radiografia nítida dels conflictes interiors del déu que commovia en més d'un moment. Prou conegut i aplaudit al Liceu, John Treleaven va repetir el seu Siegfried cantat i no bramat, amb l'avantatge gens menyspreable d'una pausa de 70 minuts abans del tercer acte que li va permetre arribar amb forces suficients al duo final.

Amb un centre suculent i un cant expressiu, Lisa Gasteen li va donar justa rèplica. Què li falta a la seva Brünnhilde? El do agut que sense misericòrdia Wagner va posar al final de l'òpera. Amb els tics histriònics de gairebé tots els Mime, però amb més veu de l'habitual, Gerhard Siegel va tenir al seu càrrec, amb el verinós Alberich de Peter Sidhom, una de les millors escenes de la funció, mentre que el Fafner de Philip Ens va fer més impacte que l'afinació variable de l'Erda de Jane Henschel.

Antonio Pappano és el director ideal per introduir el Ring en tots aquells al·lèrgics a Wagner, no pas per la seva profunditat ni sentit arquitectònic, sinó per la seva brillantor descriptiva i la seva capacitat per respirar amb els cantants sense oblidar el discurs orquestral. L'arribada de Siegfried a la roca de Brünnhilde, amb una corda d'una transparència excepcional, va mostrar un cop més la magnífica feina que Pappano està fent al Covent Garden.

Avui