Cerca de notícies

Enquesta

Batutes joves al poder

17/10/2005 |

 

El britànic Daniel Harding, emblema de les fornades més recents de directors d'orquestra, obre demà la temporada de Palau 100 amb la Simfònica de Londres.

Daniel Harding, britànic, 30 anys. Vladimir Jurowski, rus, 33 anys. Gustavo Dudamel, veneçolà, 24 anys. Tugan Sokhiev, rus, 28 anys. Philippe Jordan, suís, 31 anys. Mikko Franck, finlandès, 26 anys. Ilan Volkov, 25 anys.

Aquesta llista, gens exhaustiva, és només un petit exemple d'un fenomen que ha anat guanyant intensitat: l'auge imparable de joves directors d'orquestra. En una professió considerada de llarg recorregut, on és habitual veure sobre el podi figures octogenàries, la presència en llocs destacats intèrprets de menys de 35 anys no deixa de ser remarcable.

Què hi ha de moda en tot plegat? Fins a quin punt aquesta aposta per la joventut és una qüestió d'imatge -o d'economia!- en la qual els valors musicals són secundaris? O es tracta del sorgiment d'una generació de directors que ha comptat amb millors oportunitats tant per formar-se com per mostrar el seu talent?

Per a Harding, es tracta d'una reacció lògica a "l'obsessió que hi havia als anys 70 i 80 pels directors ancians. Els grans directors d'avui en dia, com Maazel, Mehta, Abbado van debutar amb les filharmòniques de Viena o Berlín fa quaranta anys, és a dir, quan estaven a la trentena". Per al músic britànic, el terme de director jove és més una etiqueta que li posen els mitjans de comunicació que una realitat. "M'és igual que els periodistes em titllin de jove mentre les orquestres em vegin con un adult".

Nomenat titular de la Simfònica de la Ràdio de Suècia i principal director convidat de la Simfònica de Londres, és amb aquesta orquestra que Harding obre demà el cicle Palau 100. En cartell, l'obertura Genoveva de Schumann, i dues obres de Brahms, el Doble concert per a violí i violoncel i la Quarta simfonia.

Hi ha tres noms clau en la trajectòria de Daniel Harding. El primer, Simon Rattle, l'actual titular de la Filharmònica de Berlín, de qui va ser assistent a Birmingham. L'altre, Claudio Abbado, que li va donar l'alternativa el 1998 en una nova producció al Festival d'Ais de Provença del Don Giovanni de Mozart, amb posada en escena de Peter Brook.

El més influent, almenys en termes de carrera, ha estat sens dubte Stéphane Lissner, director del certamen francès. La seva confiança en Harding ha estat absoluta i, tot i que en segons quins repertoris -La Traviata de Verdi, Eugen Oniegin de Txaikovski-, els resultats no sempre han estat a l'altura, el gestor francès, ara també al capdavant de la Scala de Milà, compta amb el director anglès per al que sens dubte serà un dels seus grans reptes: posar-se al lloc del dimitit Riccardo Muti per a la inauguració, el 7 de desembre, de la temporada del temple operístic milanès, amb Idomeneo.

No tot són flors i violes. Sense entrar en la manca d'oportunitats que tenen a casa nostra els joves directors del país, el mateix Harding ha sentit en pròpia carn els problemes que sempre comporta posar-se al capdavant d'una massa de músics. El passat mes de setembre les desavinences amb l'orquestra de l'Òpera de París van provocar la cancel·lació de la seva presència en el Così fan tutte de Mozart estrenat aquest estiu a Ais de Provença i que ara es reposava al Palais Garnier.

No és l'únic cas. Un dels més sonats divorcis va ser el de Tugan Sokhiev i l'Òpera Nacional de Gal·les. Quan va signar el contracte, el músic tenia 24 anys, però la seva feina a Cardiff va durar poc més d'un any. Sokhiev va deixar penjada una Traviata després de dues funcions.

La manca d'experiència, al·legada per cor i orquestra, no és contradictòria amb el talent innegable de Sokhiev -a Ais va signar un brillantíssim Amor de les tres taronges de Prokofiev-, que, no obstant, ja té feina amb l'Orquestra del Capitole de Tolosa de Llenguadoc, amb la qual visitarà l'Auditori dins la temporada de l'OBC.

Bons i mals exemples
Hi ha altres batutes que poden dir que de moment el vent bufa a favor seu. Com Vladimir Jurowski, principal director convidat de la Filharmònica de Londres i director musical del Festival de Glyndebourne. És justament en aquest certamen on el músic rus ha mostrat una versatilitat i una intensitat que el converteixen per mèrits propis en un nom digne de seguiment. Les actuacions de Philippe Jordan a Salzburg també han deixat un bon gust, tot i que aquí l'ofici ja li ve de família: el seu pare és el prestigiós Armin Jordan.

En els darrers mesos, un nom ha ocupat els titulars dels mitjans especialitzats. Amb 24 anys, Gustavo Dudamel ja ha signat contracte amb Deutsche Grammophon, el segell discogràfic més famós en l'àmbit de la música clàssica, i dirigirà aquesta temporada a la Scala de Milà un nou muntatge de Don Giovanni.

És un exemple més de la fulgurant ascensió dels joves directors. Però potser tots plegats haurien de prendre nota del cas de l'austríac Franz Welser-Möst. Amb 30 anys era titular de la Filharmònica de Londres mentre la seva discogràfica, EMI, el promocionava amb juvenils camises estampades. La crítica britànica s'hi va acarnissar amb fúria -worst than most, pitjor que molts, era el cruel malnom que tenia. Endurit per l'experiència, Welser-Möst ha demostrat amb escreix la seva vàlua a l'Òpera de Zuric i amb l'Orquestra de Cleveland. I és que la joventut és una malaltia que es cura amb el temps. Encara que sigui a cops.

Xavier Cester
Avui