Cerca de notícies

Enquesta

Estem caducats

9/10/2005 |

 

La culpa és d'Oriol Pérez. Entenguem-nos, el coordinador general de la Xarxa de Músiques de Catalunya i director adjunt del Festival Internacional de Músiques de Torroella de Montgrí és una de les persones més vàlides que coneix el cronista per contribuir a tirar endavant el sector a casa nostra. El musicòleg i gestor va participar fa uns dies en una taula rodona organitzada per El Primer Palau dins dels actes del seu desè aniversari i també contribueix amb un article en el darrer número de Nexus, publicat per la Fundació Caixa Catalunya. Sota el títol de Quo vadis, Sánchez?, la revista ofereix una panoràmica d'on està i cap on va la cultura catalana.

Pel que fa a l'àrea que cobreix aquest Quadern, el compositor Benet Casablancas també aporta les seves reflexions a Nexus, algunes de les quals no són coincidents del tot amb les d'Oriol Pérez. Comencem per les qüestions terminològiques, en absolut menors -Casablancas prefereix parlar de música artística, terme que ens posa una mica nerviosos; Pérez participa en dues organitzacions amb el rètol tan políticament correcte de músiques-, ja que denoten diferències d'arrel entre les seves perspectives. L'actual director del Conservatori del Liceu es lamenta, amb raó, del menysteniment general que pateix la música, però, com manta representants del seu gremi, a vegades confon els desitjos amb la realitat. Casablancas no accepta que la música clàssica hagi estat relegada com a "representació de la realitat cultural catalana" davant l'aportació de "cantautors i altres manifestacions de caire popular i comercial". En canvi, Pérez creu que "la resta d'expressions musicals" també poden arribar a l'estatus de clàssic i són, per tant, representatives del mosaic cultural d'un país. Més discutible és la noció de popularitat que hagi pogut tenir la música clàssica en l'època de Mozart i Beethoven. Sigui com sigui, ara i aquí som una minoria en tots els sentits. I què?

No entrarem en les incendiàries idees liberalitzadores que Lluís Cabrera, alma mater de l'empori que ha esdevingut el Taller de Músics, va deixar anar en el debat del Palau, que propugnaven pràcticament la supressió de les subvencions a la música clàssica -per què no als museus, les editorials, el teatre? La cultura és un bé públic, un dret, i per tant mereix tot el finançament per ajudar a crear una societat sana.

Si tornem al tema de les minories, és indiscutible que no tothom vol o pot apreciar un quartet de Beethoven i que una cançó del Canto del Loco té més ressò quantitatiu, de la mateixa manera que hi ha més gent que llegeix El codi Da Vinci que Les flors del mal. Tot és igual? No i mil cops no, en cultura també hi ha uns estrats, unes jerarquies, uns nivells de qualitat marcats pel pòsit del temps (el gran creador dels clàssics de veritat), pels mandarins que tant atabalen Pérez i per tot un seguit de mecanismes difícils de controlar però que fan que Wagner estigui on està i Meyerbeer, en una altra banda. I amb raó.

Xavier Cester
Avui