Cerca de notícies

Enquesta

Hans Werner Henze i "Die Bassariden"

28/9/2005 |

 

La figura de Hans Werner Henze és un model ideal per traçar un retrat de l’artista marginat. Incomprès i aïllat durant molts anys, la seva tornada a primer terme del panorama musical els darrers anys fa justícia a un artista que ha patit en la seva pell alguns dels conflictes i lluites del seu temps i els efectes dels contradictoris fenòmens socials del segle pasta

H.W.H. ha estat marginat per la seva homosexualitat, pel seu origen i entorn social, per les seves idees polítiques i també per la seva música. Tant és així que mitjançant la seva biografia es poden contemplar les principals convulsions del ric i complex segle XX.
Fill d’un professor que va abraçar amb entusiasme el nacionalsocialisme, la infància d’H.W.H. fou condicionada pel context bèl•lic i pel ranci regust de la postguerra en una ciutat de províncies. Producte de tot això en sorgeix una personalitat acomplexada que troba un camí de fugida en la creació artística.

El seu nom està indissolublement lligat a la primera generació de compo- sitors de postguerra, la denominada “Escola de Darmstadt” en què hi podem incloure noms decisius com els de Luigi Nono, Pierre Boulez, Iannis Xenakis, Luciano Berio o K.H. Stockhausen., amb alguns dels quals coincidí Henze en els cèlebres cursos d’ estiu.

L’abassegadora influència de René Leibowitz durant aquests cursos el portarà al descobriment dels preceptes “serials”, els quals, en principi, no formaven part del seu paisatge sonor, més influenciat pel neoclassicisme d’Hindemith, Bartok o Stravinsky. Però l’“esquerda dionisíaca” s’obrirà a Ischia, esquerda per la qual s’escolarà la vera personalitat creativa del compositor.

En efecte, durant el seu primer viatge al sud d’Itàlia descobrirà no només un nou univers sonor i cromàtic sinó que, a més, entrarà en contacte amb gent com Britten, Auden o Walton. Aquest impacte mediterrani portarà H.W.H., però, a un nou aïllament, aquesta volta musical.

Després de la conflictiva estrena, l’estiu del 58, de “Nachstücke uns Arien” en la qual Boulez, Nono i Stockhausen van fer públic el seu menyspreu pels seus nous plantejaments estètics, l’allunyament d’H.W.H. respecte als companys de generació no farà sinó créixer, mentre que el cercle més proper al músic es nodrirà de gent del teatre i del món literari com Elsa Morante o la gran escriptora alemanya Ingeborg Bachmann.
Aquest desarrelament musical el durà, però, a una gran llibertat creativa i a centrar-se en l’escena, la seva veritable llar. L’òpera i la dansa seran el seu refugi, una mena de “run for cover” d’on sorgirà el més important de la seva producció durant aquests anys: el ballet “Undine” per a Frederick Ashton i Margot Fontayne, del qual va dirigir personalment l’estrena a la Royal Opera House; les òperes “Boulevard Solitude”- basada en la famosa novel•la “Manon Lescaut” de l’Abbé Prevost- “König Hirsch”, “Der Prinz von Homburg” –Von Kleist– ,“Elegy for Young Lovers” o “Der Junge Lord” amb text de Brachmann. Cada una d’elles és una petjada de l’evolució estilística d’H.W.H. que el porta d’un “serialisme” molt personal, no només basat en l’estructura harmònica sinó també en la serialització rítmica, al neoclassicisme evolucionat del darrer títol, tendència que troba la seva plasmació escènica definitiva a “Die Bassariden”, on els dos estils simbolitzen visions del món oposades però absolutament presents en la lluita interna del compositor en la seva recerca d’un llenguatge definitivament propi.
Què fa d’aquesta obra el centre neuràlgic de la producció d’H.W.H.?

Adaptació de “Les Bacants” -la darrera i més enigmàtica de les tragèdies d’Eurípides- elaborada per Charles W. Auden i Chester Kallman. L’obra no tan sols resumeix les obsessions personals de l’autor sinó que, com hem dit, il•lustra la lluita de dos conceptes musicals. La peça oposa la sensualitat de ‘Dionisos’ i l’ascetisme de ‘Penteu’, és a dir, la dialèctica entre “Raó i Instint”, “Regles i Llibertat”. En definitiva, l’oposició entre “Individu i Estat”.

Evidentment, la defensa d’H.W.H. de l’hedonisme, de la sentimentalitat, així com del teatre musical enfront les posicions de l’escola de Darmstadt respon tant a una reacció davant qualsevol tipus d’imposició com d’una visió de la vida i l’art representada per la seva idealitzada Itàlia.

L’estructura musical de l’obra confronta aquestes tendències vitals i musicals en una lluita en la qual acaba imposant-se l’irracional, la derrota del poder establert enfront la sensualitat. El tema musical de ‘Dionisos’ va obrint progressivament una esquerda en el món tancat i normatiu de Penteu fins a prendre la iniciativa; un tema que, com assenyala J. Bokusa, pertany a l’univers nocturn de “La Reina de la Nit”, de “Don Giovanni” o de “Tristany i Isolda”, models tots ells oposats a la masculinitat heterosexual i al platonisme intel•lectual.

Des d’aquest punt de vista el més fascinant de l’obra són els diversos nivells de lectura que s’hi poden trobar. Elements tan biogràfics com polítics. Però sobretot musicals, on H.W.H es mostra al cim de la seva creativitat i amb un control absolut de tots els recursos expressius de la seva tècnica compositiva.

El triomf final de Dionisos/Henze ve matisat al final de l’obra per l’aparició d’un tema de la “Passió segons sant Joan”, cop d’efecte teatral i missatge final que pretén allunyar el discurs del paganisme.

La densa i elaborada textura orquestral – Auden i Kallman van “obligar” el compositor a assistir a una representació del “Götterdämmerung” wagnerià -, la magnífica i subtil definició de personatges i situacions –magistral el cor de les “bacants”-, i un “libretto” sàviament construït fan d’aquesta òpera no només una indiscutible obra mestra sinó també un vívid testimoni de l’evolució i els conflictes de la música i la societat dels darrers 50 anys.

Antoni Colomer
La Porta Clàssica